Publicacions

El nom original és Julian Vicente a la Paret del Mirador, però actualment es coneix com el Diedro Hoz de Java. Es una via divertida i molt ràpida, perfecta per un matí d'estiu, ja que estarem a la ombra. La via ha estat restaurada recentment, i li han afegit una pila d'expansions que no hi havia originalment, ara es fa només amb cintes, i pràcticament cal agafar número per fer la via. En la poca estona en que hem estat, hem coincidit amb 5 cordades més, per sort èrem els primers i hem sortit ràpid, però es deu haver format un bon tap! Aquestes vies tant comercials és el que tenen.... :(
Valoració:  **
Orientació:  Oest
Regulacions:  La via podria estar afectada per regulacions de nidificació, informar-se abans d'anar-hi.
Aproximació:  Deixem al cotxe a algun dels aparcaments al costat del Mirador de Hoz de Jaca (enllaç a Google Maps). Hem d'anar fins al mirador, i al costat esquerre trobarem un cartell que diu "No arrojar basura, zona de escalada". Al costat del cartell comença un corriol equipat amb alguna corda fixa que ens porta als ràpels. Fem 2 ràpels de 55 metres i quedem pràcticament al costat del peu de via.
Material:  15 cintes
Descens:  La via finalitza al mateix lloc on hem començat els ràpels, així que tornem al cotxe caminant.
Cordada:  Carles Llovet i Jordi Ceballos
Diedro Hoz de Jaca
Ressenya del Luichy
Recorregut de la via (Font: eskalatzencas.blogspot.com)
Darrera tirada
La Sud-Est Clàssica és una de les grans clàssiques del Midi d'Ossau, una via molt recomanable com a primera presa de contacte a la zona. D'entre totes les primeres ascensions dels germans Ravier al Midi d'Ossau (en tenen almenys 16 de diferents!), aquesta va ser precisament la primera de totes, oberta l'any 1953 a càrrec de Jean Ravier i André Armengaud.
La via es troba poc equipada, però el recorregut és molt lògic i amb la ressenya del Luichy es segueix perfectament. En relació a l'equipament, a tota la via no hi ha cap expansió, només hi trobem pitons, així que es preserva l'impecable estil Ravier (si no m'equivoco, no van posar mai cap expansió a les seves vies). Donat que és una via molt concorreguda, és molt probable coincidir amb altres cordades, el que ens pot fer disparar l'horari pels aires, a tenir en compte. Per cert, amb les nombroses cordades que han fet la via, és sorprenent la bona adherència de la roca.
Com el Midi d'Ossau té una orografia una mica complexa, aprofitem per revisar-la una mica. El Midi d'Ossau té 3 cims principals:
  • Grand Pic (2.884 m): Consta de 2 petits cims diferenciats, que són la Punta de Frància (cota nord) i la Punta d'Espanya (cota sud).
  • Petit Pic (2.807 m): Separat del Grand Pic per La Fourche.
  • Punta d'Aragó (2.715 m)
Doncs bé, la Sud-Est Clàssica no puja a cap d'aquests cims principals (de fet queden tots a la quinta hòstia!) sinó que es troba ubicada a la Muralla de Pombie, que és la imponent paret que trobem davant del Refugi. Aquesta Muralla té diversos cims secundaris:
  • Punta Jean Santé (2.573 m): Punt culminant de la Muralla de Pombie.
  • Dit de Pombie: Interessant agulla que queda a la banda dreta de la Muralla.
  • Agulleta Jolly: Petita agulla, que és precisament on finalitza la Sud-Est Clàssica.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Sud-Est
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Hem dormit a l'alberg del Pueyo de Jaca (enllaç a la web de l'alberg). Hem d'anar direcció França, travessar la frontera (Col de Pourtalet), baixem aprox 1 km i deixem el cotxe a un gran pàrking que trobem a mà dreta, a la coordenada N 42º 48.856' W 0º 25.088' (enllaç a Google Maps).
Prenem el camí evident fins al Refuge Pombie. Un cop al refugi ja veiem al davant la Muralla de Pombie i la gran tartera que té al davant. Quan arribem a la tartera, seguim unes fites que creuen la tartera fent una diagonal, i ens deixen pràcticament a peu de via (fàcil d'identificar mirant les fotos).
Material:  12 cintes, 3 bagues llargues i friends fins al Cam #4 (repetint del #0.75 al #2)
Descens: 
  • Opció 1: Un cop al cim de l'agulleta Jolly, encara hem de fer una darrera tirada, que comença amb un pas de gegant i un canvi de paret. Un cop a l'altra banda, fem el descens per les vires (delicat). Està molt ben explicat a 2 fotografies que adjuntem.
  • Opció 2: Un cop al cim de l'agulleta Jolly, no fem el pas de gegant per canviar de paret, sinó que desgrimpem amb compte uns 5 metres (no hem vist opció de rapelar) fins al collet. Caminem uns pocs metres en direcció a la canal, i a mà esquerra trobem la primera instal·lació de ràpel (pitons i diverses bagues). Fem un total de 7 ràpels per la canal (40-55-60-30-45-50-50). Tots ells són molt evidents i nets, l'únic on ens podem liar és al segon, hem de creuar a l'altra banda de la canal i amb tendència a l'esquerra. Els ràpels ens deixen pràcticament al costat del peu de via de la Sud-Est Clàssica. Aquesta baixada en principi la desaconsellen, però si tot va bé és molt ràpida.
Cordada:  Carles Llovet i Jordi Ceballos
Recorregut de la via i Cims principals
Impecable ressenya del Luichy
Primera tirada
Escaleras grises
Magnífica tirada de bavaresa/diedre
Hem baixat pels ràpels
Descens per les vires (1 de 2)
Descens per les vires (2 de 2)
L'Esperó Màgic va ser obert l'any 1982 per Víctor Viciana i Emma Mora, aprofitant amb intel·ligència l'espai a l'esquerra de la Cerdà-Pokorski, i van obrir una preciositat de via, molt recomanable i ideal per gaudir de la ombra en una tarda d'estiu, ja que s'hi està a la glòria! Les assegurances estan força espaiades, sort que la roca és boníssima i el recorregut molt lògic, l'únic punt on hem de vigilar és al començament de la segona tirada, on no hem d'anar cap a la xapa que tenim a sobre (algú sap de quina via és?) sinó en diagonal cap a la dreta. Aquesta segona tirada és molt guapa, ben vertical, mantinguda i amb unes preses d'escàndol.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Nord
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des del Monestir anem al refugi de Sant Benet, passem una mena de porta de pedra. Prenem un trencall a l'esquerra com si anèssim cap a la Ermita de Sant Salvador, i poc després anem a la esquerra fins arribar al vessant nord de la Prenyada. Pugem uns pocs metres per una canal arbrada i arribem al peu de la marcada fissura rectilínia on comença la entrada original de la Cerdà-Pokorski. L'Esperó Màgic comença uns 10 m més a l'esquerra.
Material:  10 cintes, friends fins al Cam #1 (opcionalment agafar el #3), tricams i 2 cordinos per merlets
Descens:  Un únic ràpel de 50 metres per la via normal (vessant nord). Baixem tota la canal, en un petit tram amb l'ajuda d'una corda fixa, i amb tendència a l'esquerra tornem al Refugi de Sant Benet.
Cordada:  Estel Parés i Jordi Ceballos
Gaudint a la segona tirada (Foto: Estel)
Ressenya d'escalatroncs
Primera tirada (Foto: Estel)
Segona tirada
Darrera tirada
La Bavària és una via oberta l'any 1999 per Verena Masius i Xavi Vidal, que s'enfila a l'Agulla Salvat-Papasseit (també anomenada Cua del Bacallà), i és una excusa perfecta per enllaçar amb la Normal del Bacallà i així gaudir de la seva esmolada aresta i l'allargassat cim, que bé val una visita. La Bavària és una via recomanable, molt ràpida, amb bona roca, i és una via variada, amb una primera tirada on podem apretar al gust (A0 o 6a), una xemeneia maca a la segona tirada i després unes vistes molt xules de la zona, que és especialment tranquil·la. En acabar, baixem al collet i podem fer la normal del Bacallà, que és només una grimpada, tot i que a la part de dalt hi ha un tram esmolat amb roca dolenta on ens podem encordar.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Est
Aproximació:  Des de Can Maçana (enllaç a Google Maps) prenem el GR en direcció al Monestir, passada la Cadireta deixem el GR i prenem el trencall a la dreta. Anem pujant fins que arribem a un trencall, cap a la dreta aniríem al Portell Estret, però en el nostre cas anem a la esquerra i arribem a Coll de Porc. Un cop al Coll, anem direcció sud i de seguida arribem a la Font de la Esllavissada. Hem de pujar a sobre la Font, primer trobem una placa on comença la via Tharsis, nosaltres hem d'anar uns 10 metres més a la dreta, i fem la R0 en una reunió amb 2 espits i una argolla.
Material:  8 cintes i una baga
Descens:  Des del cim del Bacallà podem anar al final de tot i fer un ràpel volat de 50 metres des d'una reunió de 2 parabolts amb anella (pertany a la via 7 Nacions UTES del Joan Vidal). Si no tenim ganes de rapelar, sempre podem tornar a desfer l'aresta, i baixar caminant.
Cordada:  Ricard Rofes, Jordi Ceballos
Ressenya original
Primera tirada
Segona tirada (Foto: Ricard)
Tercera tirada
Cim del Bacallà
El Broc del Setrill fa anys l'anomenaven Dit de la Partió, i és una d'aquelles agulles solitàries que s'alegren tant quan reben una visita, que sovint deixen que de record ens emportem algun còdol cap a casa... Bé, bromes a part, a la via normal la roca en general és molt bona, però a la part de dalt ens han petat un parell de còdols, i és que es deu repetir tant poquet que costa que s'acabi de sanejar del tot. La normal és una única tirada d'uns 40 metres, i va ser oberta el 25-07-1944 per J. Estorach, L. Cortès i B. González. El grau de la via és amable (IV i algun pas puntual de IV+/V), però la via és de complicada protecció, no hem vist opció de posar friends ni pitons enlloc.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Nord-Est
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Can Maçana (enllaç a Google Maps) anem fins al Refugi Vicenç Barbé. Un cop allà, pugem per la Canal Ampla i de seguida en sortim i anem en tendència a la esquerra fins pujar per una canal entre el Setrill i el Broc del Setrill. La via comença uns metres abans d'arribar al coll, on hi ha un arbre que podem utilitzar per enfilar-nos una mica i posar-nos a l'aresta.
Material:  5 cintes, 1 tricam rosa, 1 baga i 2 xapes recuperables (en teoria hi ha 2 burins sense xapa, tot i que nosaltres només n'hem trobat un)
Descens:  Ràpel de la vella escola (des d'una savina) de 20 metres fins al coll entre el Setrill i el Broc del Setrill. Desfem el camí d'aproximació.
Cordada:  Carles Llovet i Jordi Ceballos
Cargol en un forat de burí
Ressenya de jralsina.blogspot.com
Primers metres
Primera tirada
Primera tirada
Ràpel clàssic
La Anglada-Eli té el mèrit de ser probablement la via amb l'aproximació més llarga de tot Montserrat, i és que per arribar-hi cal fer una bona excursió... A banda d'aquest detall, és una via molt maca i amb bon ambient. La via es troba molt poc equipada i hi ha algun tram de força metres de complicada protecció però, això sí, la roca és excel·lent i el grau amable. La darrera tirada original de la Anglada és una burinada de Ae sense restaurar que no fa gaire gràcia, actualment la sortida més habitual és per la variant CADE (restaurada amb parabolts).
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Nord
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Santa Cecília prenem el camí fins al Portell de Migdia on és aconsellable portar casc, ja que les cabres que estan per dalt tiren pedres i en diverses ocasions ens ha anat de molt poc de rebre una bona pedrada. Un cop al Portell baixem pocs metres i de seguida trenquem a la dreta seguint marques blaves i després grogues. Superem la Canal dels Micos, un pas equipat amb cables i remuntem aquesta canal fins dalt de tot. Arribem al coll entre l'Eco Superior i la Gepa del Camell, i llavors baixem per la banda contrària, sempre a prop de la paret del Camell fins arribar a peu de via (arbust amb un llaçet). Els primers metres són de roca cutre, però tal com arribem a l'aresta, millora de cop.
Material:  8 cintes, friends fins al Cam #1, tricams i 2 bagues (per merlets i ponts de roca)
Descens:  Fem un ràpel de 20 m fins al coll entre el Cap i la Gepa del Camell. Al coll hi ha una expansió que ens permetria amb un curt ràpel baixar a la canal per on hem fet l'aproximació, però val la pena pujar a la Gepa amb una única tirada neta de 60 m (III grau). Des del cim de la Gepa fem un ràpel d'uns 25 m que ens deixa al coll entre l'Eco Superior i la Gepa del Camell, i desfem el camí d'aproximació.
Cordada:  Miquel Jordan, Jordi Ceballos
Ressenya del Col·leccionista de Vies
Plànol
La Gepa i el Cap del Camell
Primers metres de la via
Primera tirada
Pillats in-fraganti a la darrera tirada (Foto: Jordi Pina)
La Pacho-Hidalgo és una vieta ben recomanable a la Pastereta, que ens permetrà gaudir d'un roca increïble i un interessant flanqueig a la segona tirada que també val la pena. Especialment a la tercera tirada la roca és una delícia, podrem gaudir d'aquella sensació d'agafar un còdol tant espectacularment bo, amb aquell peculiar tacte aspre, que realment sap greu deixar-lo anar... La via és curta, però la podem combinar amb alguna via propera com per exemple la Petit Four. Es una via ideal per una tarda d'estiu, ja que estarem a la ombra.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Est
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Anem a Collbató i aparquem al creuament entre Passeig Ronda i la entrada del Centre Hípic Collbató, a la coordenada N 41º 34.417' E 1º 48.716' (enllaç a Google Maps). Prenem la pista que neix just a la cantonada de la carretera, després el primer trencall a la esquerra i anem tirant direcció Nord. Pugem pel Clot de la Mònica fins que hi ha un moment en que girem direcció a la Pastereta (marques blaves). Rodegem la Pastereta cap a la dreta fins arribar a peu de via.
Material:  8 cintes, friends fins al Cam #0.75, tricams, un merlet
Descens:  Un únic ràpel de 60 metres des de la darrera reunió, comuna amb la via Petit Four
Cordada:  Ricard Rofes i Jordi Ceballos
Còdol a la tercera tirada
Ressenya de Joan Asín
Primera tirada
Còdol
Flanqueig de la segona tirada (Foto: Ricard)
Flanqueig de la segona tirada
Tricam a caldo!
L'any 1946 en J. Cañellas i A. Faus van escalar la cridanera fissura del vessant nord del Pollegó Inferior (via Cañellas-Faus), però al arribar a la tercera reunió, per algun motiu no ho van veure clar, i es van escaquejar cap a la dreta, sortint-se del recorregut més lògic. A l'agost del mateix any, els germans Estorach van resseguir íntegrament la fissura, batejant-la com a Directíssima Estorach, que actualment també s'anomena Cañellas-Faus-Estorach, o simplement via Estorach al Pollegó Inferior.
Es tracta d'una via curta però exigent, està poc equipada i no la regalen. Es una via ideal per anar-hi a la canícula d'estiu, ja que està tot el dia a la ombra i com faci vent podem quedar glaçats. En el nostre cas hem anat al juny, ha fet un dia la mar de maco, i tot i així hem passat fred, recomanable portar roba d'abric per si les mosques. La roca en general és bona, excepte en algun tram puntual cap al final.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Nord
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada.
Aproximació:  Des del Refugi Lluís Estasen (enllaç a Google Maps) prenem el camí fins a la tartera, i pugem amunt fins pràcticament la enforcadura. La via és fàcil de reconèixer per la evident fissura, i perquè a l'inici hi ha una placa conmemorativa. Nosaltres hem trobat neu a la canal i hem començat a escalar ben bé a la vertical de la placa, que ens queda a uns 8 metres d'alçada. Si no hi ha res de neu, es pot pujar una mica per la canal i amb un senzill flanqueig a la esquerra s'arriba més fàcilment a la placa.
Material:  16 cintes, friends fins al Cam #4 (repetir el #2 i #3), tascons i un estrep
Descens: 
  • Opció 1: Anem en direcció Oest a cercar els ràpels de baixada del Pollegó Inferior. Podem baixar amb un únic ràpel de 40m, però és més recomanable fraccionar-lo en dos per evitar problemes al recuperar les cordes. Després podem triar entre anar cap al Fals Pollegó Inferior (alguna desgrimpada), o fer un darrer ràpel des d'una instal·lació que ens deixa directament a la tartera.
  • Opció 2: Anem en direcció Est i baixem per les Costes d'en Dou (marques blaves). Compte si està enboirat o és fosc, que si no ens ho coneixem i perdem les marques, ens podem embolicar.
Cordada:  Xavier de Miguel, Jordi Ceballos
Antic pitó
Ressenya de l'Armand Ballart
Crònica del Francesc Estorach
Bona visió de la via
Primera tirada
Exigent segona tirada (Foto: Xavier)
Quarta tirada
La Petit Four va ser oberta l'any 2011 pel Joan Asín en solitari. Aquest nom francès fa referència a petits pastissos en miniatura, que per la seva petita mida es poden menjar d'una sola mossegada. Doncs bé, fent honor al seu nom, aquesta via ens permet gaudir de la magnífica roca del vessant est de la Pastereta, la llàstima és que es fa curta, però la podem combinar amb alguna via propera com per exemple la Pacho-Hidalgo. Es una via ideal per una tarda d'estiu, ja que estarem a la ombra.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Est
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Anem a Collbató i aparquem al creuament entre Passeig Ronda i la entrada del Centre Hípic Collbató, a la coordenada N 41º 34.417' E 1º 48.716' (enllaç a Google Maps). Prenem la pista que neix just a la cantonada de la carretera, després el primer trencall a la esquerra i anem tirant direcció Nord. Pugem pel Clot de la Mònica fins que hi ha un moment en que girem direcció a la Pastereta (marques blaves). Rodegem la Pastereta cap a la dreta fins arribar a peu de via.
Material:  9 cintes, friends fins al Cam #0.75, una baga i un estrep opcional
Descens:  Un únic ràpel de 60 metres per la pròpia via.
Cordada:  Ricard Rofes i Jordi Ceballos
Ressenya del Joan Asín
Primera tirada
Segona tirada (Foto: Ricard)