Publicacions

Delfí Feiner Capdevila (Terrassa, 1933)

En Delfí Feiner va néixer a Terrassa, i va ser un escalador molt actiu als anys 50-60. Era del Centre Excursionista de Terrassa, on va impulsar la creació del GESAM. A continuació l'entrevista que li hem fet el 7 de gener de 2021:
  • Hola Delfí, ens pots parlar una mica de tú? D'on ets?
  • Vaig néixer a Terrassa l'any 1933, i treballava com a teòric tèxtil (actualment seria com un dissenyador tèxtil). Ara fa 47 anys que visc a Cuenca, al 1973 els Testimonis de Jehovà em van convidar a venir, i em va agradar tant que m'hi vaig quedar a viure.

  • Com van ser els teus inicis a l'escalada?
  • Vaig escalar dels 17 als 35 anys. Vaig aprendre a escalar gràcies a un curs del CADE (Centre Acadèmic d'Escalada) del Centre Excursionista de Catalunya. El Centre Excursionista de Terrassa va contactar amb ells, i ens van donar un bon curs d'escalada. Un dels instructors era l'Antoni Agramont Cruañas, amb qui aviat vam congeniar, i em va animar a fer-me del CADE per a que escalèssim plegats més sovint.

    Ràpel al Paller de les Fogueroses, amb 17 anys
  • Amb quina assiduïtat podíeu anar a escalar? A quines zones anàveu?
  • Només podíem sortir a escalar els diumenges, ja que treballàvem de dilluns a dissabte. Usualment anàvem a Sant Llorenç perquè ens agafava a prop de casa. Quan anàvem a Montserrat, intentàvem sortir dissabte al vespre i fèiem bivac a algun lloc. Al Pedraforca o al Pirineu hi anàvem poc, perquè no teníem vehicle i arribar-hi era més complicat.

  • Quins van ser els teus companys de cordada més habituals?
  • Vaig escalar amb força companys diferents com en Jaume Galofre, Manel Andreu, Albert Tomàs, Joaquim Tintoré, l'Antoni Agramont o la meva dona Isabel.

    Penyal Bernat de s'Illeta (Mallorca) amb Isabel Bas
    Joaquim Tintoré a la Cresta de Salenques (Foto: Delfí Feiner)
  • Quin material d'escalada utilitzàveu?
  • Les cordes eren de cànem i les llogàvem al Centre Excursionista. Eren temps complicats i gairebé ningú de nosaltres tenia material propi. Quan el cànem es mullava, pesava moltíssim, i estava fet d'unes fibres que es feia malbé amb facilitat. Es curiós perquè aquestes cordes de cànem podien tenir bon aspecte per fora, però es feien malbé per dins. Recordo que descargolàvem les fibres del cànem amb la mà, i així miràvem si estaven en bon estat.
    Per a que vegis com de precari era el material, recordo que un dia estàvem escalant al Gegant de les Fogueroses, quan ens van avisar que a l'Agulla Petita el nostre company Miquel Grané havia patit un accident mortal. Resulta que estava ja a pocs metres del cim quan va patir una caiguda i se li van trencar les 2 cordes de cànem que portava! En record del Miquel, el seu pare va fer una bonica creu de ferro que vam pujar al cim de l'Agulla Petita, i encara hi és.

  • Quines destacaries de les teves primeres?
  • Al 1952 vam fer la primera ascensió a l'Agulla Fina dels Naps de Baix, aquesta agulla era tot un mite en aquella època i la seva conquesta va tenir força repercussió als mitjans, encara guardo alguns retalls de diari. Recordo que vam posar un tronc per accedir a l'Agulla Fina i en Pany va fer l'escalada, ja que tot plegat havia estat idea seva. Hi vaig tornar unes setmanes després, i crec que vaig fer la segona repetició.
    Altres primeres que vam fer en aquella època van ser la Directíssima als Plecs del Llibre, o la via Montserrat a l'Esquirol (totes dues a Sant Llorenç), que vaig dedicar a la meva filla Montserrat. Al Pirineu vam obrir la Directíssima a les Agulles de Perramó, que puja per un bonic diedre.

    Retalls de diari relatius a l'Agulla Fina (1952)
  • Quines vies eren considerades les més difícils a la vostra època?
  • Les que anomenàvem de 6è grau, que sovint implicaven trams on havíem de posar pitonisses, doble corda, etc. Per exemple, el Gegant de les Fogueroses es podria considerar una via de 5è grau. Per fer vies de 6è grau ja havíem d'anar a Montserrat, on n'hi havia moltes per triar. De totes formes, no anàvem a escalar per fer les vies més difícils ni aconseguir cap notorietat, simplement ens ho passàvem bé.

    Normal a la Talaieta d'en Barbé, any 1962 (Foto: José Mª Soler)
  • Quins eren els teus escaladors referents ?
  • En Pany era potser el millor escalador de l'època, era molt bo, com una aranya. A mode d'anècdota, recordo un curs d'escalada al Sot del Bac en que estàvem acabant de sopar, i ja de nit el Pany em va comentar si el volia acompanyar a fer un xampany. Al primer moment no el vaig entendre, però aviat li vaig dir que sí, i vam fer una escalada nocturna al Tap de Xampany!
    Un altre gran escalador era en Josep Alaix de Sabadell, era tot un referent. També ens fixàvem molt en tot el que feien en Josep Maria Torras i Joan Nubiola, sempre els hi anàvem al darrera per intentar fer les primeres repeticions de les seves vies.

  • Com es va gestar la creació del GESAM ?
  • Al Centre Excursionista de Terrassa hi havia la SAM (Secció d'Alta Muntanya) que havia estat creada al 1943. Nosaltres volíem donar un nou impuls a la secció, i al 1962 vaig promoure la creació del GESAM (Grup Especial de la SAM). La meva dona Isabel era molt bona dibuixant (treballava al TBO) i ens va fer l'escut. Sempre que anàvem a escalar portàvem unes peces de roba amb aquest escut, i el deixàvem als pots de registre dels cims.

    Escut del GESAM 

Les seves primeres ascensions són:

Data DataHidden Zona Roca Via Enllaç Oberturistes Observacions

Aprofito per agrair la col·laboració de Delfí Feiner, Jaume Galofre, David Hita i Martí Puig (Centre Excursionista de Terrassa)

Si trobeu qualsevol errada, em podeu contactar a mail@rocacalenta.com

Enllaç al llistat complet


La SAME a l'Agulla Mare va ser oberta en diversos atacs per membres de la SAME (UEC). La via supera de manera arrogant l'espectacular paret est de l'Agulla Mare, plena de balmes i sostres, la llàstima és que la roca no acompanya gaire i acaba sent un recorregut principalment d'escalada artificial a base de burins molt antics i múltiples peces de museu.
Les reunions són sòlides però les expansions de les tirades estan força malmeses, és una via només recomanable per a amants de les antiguitats montserratines. Per evitar l'exposat flanqueig inicial, també hi ha la possibilitat d'una entrada directa que comença més a l'esquerra.
Valoració:  **
Orientació:  Est
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Can Maçana (enllaç a Google Maps), anem cap al Refugi Vicenç Barbé. Superat el pas de les Portelles, i quan ja només ens queda una petita pujada per arribar al refugi, girem a l'esquerra i pugem una mica per la Canal del Cirerer. L'agulla ens queda a mà esquerra, la via comença just a sota d'una planta enfiladissa que recobreix la paret.
Material:  22 cintes, 5 xapes recuperables, 5 escanya-burins, tascons, friends fins al Cam #1, estreps, 1 baga, 2 filferros molt prims per a pitonisses sense argolla
Descens:  Un ràpèl de 40m fins al terra
Cordada:  Mateu Maglia, Llullu Barba i Jordi Ceballos
Ressenya
Primera tirada
Primera tirada
Segona tirada (Foto: Llullu)
Tercera tirada
Tercera tirada
Tercera tirada
Piada original

La Mil·lennium es troba al Serrat dels Monjos i va ser oberta per Armand Ballart i Ricard Darder. La via s'anomena Mil·lennium precisament pel dia en que va ser oberta, 1 de gener del 2000, ja que era el canvi de mil·lenni. Aquesta via és una variant més exigent de la Guateque (oberta al 1992 pel mateix Armand i en Fredi Parera), de la que aprofita les 3 tirades centrals, i després va a cercar un magnífic esperó que dóna el caràcter a la via.
Es tracta d'una bona via, mantinguda i variada, una opció ben recomanable. L'equipament és a base d'espits i pitons, i es pot acabar de protegir perfectament amb flotants. La roca és molt bona, excepte a la darrera tirada en que cal vigilar.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Sud
Regulacions:  L'escalada en aquesta zona està regulada, consultar la web del Patronat (obrir enllaç)
Aproximació:  Deixem el cotxe a l'àrea de Picnic de l'Ermita de la Salut (enllaç a Google Maps). Pugem fins a les Coves del Salnitre i resseguim el camí en direcció est. Després de travessar tot el Serrat de les Garrigoses, passem el Torrent Fondo i allà comença el Serrat dels Monjos. Anem avançant i quan estem al sector central ja podem ubicar la via des del camí, que comença al mateix punt que la Guateque.
Material:  10 cintes, tascons petits, 2 bagues, friends fins al Cam #2
Descens:  Baixem uns metres en direcció est i de seguida trobem una instal·lació des d'on fem un primer ràpel (40 metres). Després baixem per un corriol poc definit fins a una instal·lació des d'on fem un segon ràpel (45 metres) fins al camí. Aquest segon ràpel es troba a la coordenada N 41º 34.490' E 1º 50.815' (enllaç a Google Maps)
Cordada:  Edgar Tous, Jordi Ceballos
Ressenya d'Armand Ballart
Primera tirada
Segona tirada (Foto: Edgar)
Tercera tirada
Sisena tirada

El Compàs va ser oberta al setembre de 1992 per Enric Poblet ("rodillitas"), Cesc Segarra i Enric Solé ("Xacó"), i va ser la primera via del sector esquerre del Tossal de Mullapans. Es tracta d'un recorregut completament equipat, sobre bona roca, que es pot fer en estil clàssic (V+/Ae) o en lliure (7a+). L'equipament són principalment espits i algun parabolt a les reunions.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Sud-est
Regulacions:  L'escalada està regulada, consultar la web de la Diputació de Barcelona.
Aproximació:  Des del Monestir anem en direcció a la Santa Cova i seguim el camí fins arribar a una corba tancada, on prenem el Camí de les Aigües. Anem baixant fins arribar a una petita edificació (estació elevadora d'aigües), on prenem la pista cap a la dreta. Quan la pista gira 90º a l'esquerra, hem de seguir recte per un corriol poc visible. Anem resseguint el Tossal de Mullapans fins arribar a l'alçada de la paret. Els metres finals són una mica selvàtics.
Material:  22 cintes, friend Cam #0.5, estreps
Descens:  Anem a la dreta fins arribar al Camí de les Aigües
Cordada:  Josep Santasusana, Jordi Ceballos
Ressenya de Xacó
Primera tirada
Tercera tirada
Darrera tirada

La Rosa d'Abril va ser oberta per Armand Ballart i Ricard Darder al 1999. Es tracta sens dubte d'una de les millors vies del Serrat de les Garrigoses, un recorregut exigent on destaquen especialment la segona, tercera i darrera tirades, que són brutals!
La segona tirada va per un pany de roca vermellós amb forats que resulta molt curiós i poc Montserratí, quan van obrir aquesta tirada la roca era molt dolenta i les cordades hi passaven principalment en artificial, però actualment es troba sanejat i les cordades fortes poden passar completament en lliure (6c).
Excepte algun tram puntual, la roca en general és molt bona i l'escalada obligada (6a). Al sortir de les reunions segona i quarta, hem d'anar a l'esquerra, compte perquè si anem a la dreta ens fiquem a l'Ou com balla.
Valoració:  ***** (VIOT)
Orientació:  Sud
Regulacions:  L'escalada en aquesta zona està regulada, consultar la web del Patronat (obrir enllaç)
Aproximació:  Deixem el cotxe a l'àrea de Picnic de l'Ermita de la Salut (enllaç a Google Maps). Pugem fins a les Coves del Salnitre i resseguim el camí en direcció est fins arribar a l'alçada de la via, que és de les primeres del Serrat de les Garrigoses.
Material:  16 cintes, tricams, cordinos per ponts de roca, friends fins al Cam #4 (repetint del 0.75 al 3)
Descens:  Caminem uns 10 metres a la dreta i arribem a la darrera reunió de la via del Xavi, que queda força penjada. Baixem en 3 ràpels (35 + 45 + 30)
Cordada:  Edgar Tous, Jordi Ceballos
Primera tirada (Foto: Edgar)
Segona tirada (Foto: Juanjo Medina des de l'Aranya)
Cinquena tirada (Foto: Edgar)
Cinquena tirada
Darrera tirada
Ressenya de romanticguerrer
Ressenya de Josep Santasusana
Zapadores a la Roca Alta és una via oberta al 1995 per Armand Ballart i Ricard Darder. Els "zapadores" són els militars que s'encarreguen de la construcció de ponts i altres estructures per a facilitar el moviment dels soldats. El nom de la via el van posar perquè tot baixant pel camí, es passa a tocar de les runes d'una construcció que té un gravat en un tros de ciment on apareix el número de la companyia de sapadors que devien fer aquella barraca. Arran d'aquesta ensopegada, van posar el nom de la via com a petit homenatge als soldats de la guerra civil que havien voltat per aquells indrets, i també perquè els oberturistes en cert sentit fan de 'zapadores', creant petites infraestructures, com les vies i a vegades els camins d'accés.
Doncs bé, si el nom de la via ja és curiós, encara ho és més la singular xemeneia-encastament per on transcorre la darrera tirada, un tram del tot inusual a Vilanova. Es tracta d'una via d'aventura pràcticament desequipada, l'únic material que hi ha és un burí (a la tercera reunió) i un pont de roca. La primera reunió la podem fer en una sabina, o també hi ha l'opció d'aprofitar una reunió de parabolts d'una via moderna. La segona reunió es pot muntar sense pitonar, però m'he passat de llarg el lloc ideal (abans de pujar a una plataforma), i llavors he hagut de pitonar per montar-la. A la tercera reunió hi ha un burí i es pot reforçar. La darrera reunió es fa en un arbre del cim. Per cert, el tram d'encastament és ben guapo i molt més assequible del que aparenta. Recomanable anar sense motxilla.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Sud
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada.
Aproximació:  Des de Vilanova de Meià seguim la carretera amunt uns 3 km i prenem una pista a l'esquerra (senyal que indica Ermita de Meià). Anem tirant una estona, deixant enrere alguns trencalls i quan comencem a estar a prop de la Roca Alta, prenem una pista a la dreta i aparquem a l'esplanada que hi ha a N 42º 00.999' E 1º 00.541' (enllaç a Google Maps). Seguim a peu per la pista, i de seguida un corriol evident s'enfila fins al Diedre Farreny. Resseguim la paret cap a l'est fins arribar a l'alçada de la via, que es reconeix per la xemeneia de dalt. Fletxa gravada al peu de via.
Material:  10 cintes, 4 pitons (3 plans curts i 1 V petita), 3 bagues, friends fins al Cam #4
Descens:  Seguim amunt fins al cim de la Roca Alta, i a la nostra esquerra tenim un collet per on baixa un camí empedrat que ens porta de nou al cotxe.
Cordada:  David Hita i Jordi Ceballos
Primera tirada
Segona reunió 
Tercera tirada
Darrera tirada (Foto: David)
Ressenya original

La SAME a l'Agulla del Senglar va ser oberta l'any 1982 per Anna Masip i Santi Llop. La via és una petita joia, amb un recorregut del tot intel·ligent i diversos flanquejos espectaculars. L'equipament és escàs, es tracta d'una via exigent. La roca en general és excel·lent, excepte a la darrera tirada on cal vigilar.
La primera tirada es pot fer en plan clàssic (V+/A2) o en lliure (7b). De fet, ha estat graciós perquè la via es troba en un sector friki de vies molt potents i, mentre nosaltres anàvem al nostre rotllo clàssic, hem pogut gaudir d'un màquina que s'ha tret una via de 8a+, tot un espectacle veure com pugen amb passos de monodits i bidits!
A la tercera tirada val la pena fer un canvi de reunió més a l'esquerra, i també fer una bona gestió de les cordes per no patir problemes de fregament, ja que la tirada fa una ziga-zaga important. La darrera tirada no té cap equipament i admet diverses variants, nosaltres hem sortit per la dreta, no és difícil però resulta exposat.
Valoració:  ***** (VIOT)
Orientació:  Sud
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Deixem el cotxe a l'aparcament públic del Bruc, que es troba a N 41º 34.917' E 1º 46.871' (enllaç a Google Maps). Prenem la pista fins al Castell i pugem pel Clot del Tambor fins a La Proa. Anem uns minuts a la dreta i de seguida arribem a peu de via, que es troba a l'extrem dret d'un sector d'esportiva.
Material:  25 cintes, joc complet de tascons, tricams, joc doblat de friends fins al Cam #2, estreps.
Descens:  Al cim trobem 2 sabines empalmades amb una corda, rapelem de la sabina de la dreta que està més ferma. Fem un primer ràpel de 40 metres que ens deixa a l'alçada de la segona reunió. Un cop allà, podem fer un altre ràpel fins al terra, o tenim l'opció de seguir les cordes fixes cap a la Proa i baixar per la canal Nubiola, que està equipada amb graons i cordes fixes.
Cordada:  Edgar Tous i Jordi Ceballos
Ressenya (foto cortesia de totmontserrat.cat)
Agulla del Senglar
Primera tirada
Segona tirada
Darrera tirada (Foto: Edgar)
Bona ressenya de blocempotrat
Ressenya original