La via Cimarron va ser oberta al 2011 per Joan Vidal i el Rodri, i probablement n'hem fet la primera repetició. Hi hem dedicat 2 jornades: el primer dia hem fet les 3 primeres tirades que són d'artifo, i el segon dia hem fet la resta de tirades en plan més lleuger, ja que només calen cintes exprés. La tirada més treballosa amb diferència és la segona, on cal pitonar força i la roca no és bona. A partir de la tercera tirada es fa molt bé en lliure (excepte passos puntuals de Ae), tot ben protegit i bona roca, amb el que resulta molt agradable.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Nord
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Peramola prenem la pista (necessari 4x4) i aparquem a Coll de Mu (enllaç al parking). Un cop allà, anem a cercar la vessant nord de Sant Honorat, i anem seguint un espectacular recorregut per vires penjades fins arribar al peu via.
Material:  18 pitons variats, friends fins al Cam #0.75, tricams, 25 cintes i 2 bagues
Descens:  Després de pujar al Cim Cònic, hem baixat per la normal. Recomanable baixar de dia, ja que de nit pot tenir mala llet. Cal seguir marques vermelles i fites fins entrar a una canal arbrada. Baixem tota la canal, i quan es transforma en una selva infranquejable sortim cap a la esquerra i rapelem uns 20 metres d'una savina (també es pot desgrimpar). Seguim uns metres recte avall i fem un segon ràpel de 20 metres d'un arbre (després hem vist que aquest segon ràpel es pot evitar fent un llarg flanqueig a la esquerra).
Cordada:  Paca Clotet i Jordi Ceballos
Ressenya del Joan Vidal
Ressenya del Joan Vidal
Primera tirada
Segona tirada
Tercera tirada
Jumant el segon dia
Arribant al cim cònic
Descens de placeresdemontana.blogspot.com.es
El Sabardó és l'altra agulla emblemàtica de la zona juntament amb el Puro, tot i que el Sabardó és més aviat una gran llastra adossada a la paret. La via Normal va ser oberta al 1971 i finalitza dalt de l'agulla. Es molt recomanable acabar-ho de completar fent la guapa sortida directa, que amb un pas de gegant i la superació d'un diedre desequipat ens porta fins al cim. En conjunt m'ha semblat una via molt recomanable, amb alguns trams ben xulos, i el final per la sortida directa és la cirereta del pastís.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Oest
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Després de travessar el poble de Camarasa direcció Tremp, just abans de creuar el riu Segre prenem un trencall a mà dreta i aparquem davant la Central Hidroelèctrica de Camarasa (enllaç a Google Maps). Reculem uns metres i prenem un corriol fins al Puro, i seguint el corriol a la dreta en un moment estem al Sabardó. La via comença a la banda dreta del Sabardó, hem de pujar per una canal terrosa i muntem R0 a un arbre.
Material:  12 cintes, 2 bagues i friends fins al Cam #3
Descens:  Si només hem fet la via normal, podem baixar amb 2 ràpels pel vessant oest. Si també hem fet la sortida directa, llavors només hem d'anar a cercar el corriol que va fins al pont penjat i per la passarel·la tornem a l'aparcament.
Cordada:  Manel Ramon i Jordi Ceballos
Darrera tirada (Foto: Manel)
Ressenya del Col·leccionista de Vies
Primera tirada (Foto: Manel)
Segona tirada
La via Jopuma va ser oberta al 1972, i posteriorment es va allargar per sota amb la entrada Gutiérrez. Es tracta d'una via ràpida i agradable. Les dues tirades de la entrada Gutiérrez tenen xapes en excès, però la resta molt correcte. La via es pot fer bé en 2 tirades, fent reunió a la R2.
Valoració:  **
Orientació:  Oest
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada.
Aproximació:  Després de travessar el poble de Camarasa direcció Tremp, just abans de creuar el riu Segre prenem un trencall a mà dreta i aparquem davant la Central Hidroelèctrica de Camarasa (enllaç a Google Maps). Reculem uns metres i prenem un corriol que en un moment ens porta al Puro, la via comença a la dreta de la Aventafocs (parabolts visibles).
Material:  12 cintes i opcionalment algun friend
Descens:  Un únic ràpel de 60 metres fins al terra (es pot fraccionar)
Cordada:  Manel Ramon i Jordi Ceballos
Ressenya del Col·leccionista de Vies
Primera tirada
Segona tirada (Foto: Manel)
Darrera tirada
Guerreros de la Roca és una fantàstica via d'autoprotecció oberta per Jordi Marmolejo i Miquel Urbano l'any 2007. Hi trobem diverses fissures/bavareses d'escàndol, una joia de via amb la única pega que es fa curta i et quedes amb ganes de més.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Oest. La zona és un bon destí pels matins d'estiu, ja que hi tenim ombra assegurada.
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Després de travessar el poble de Camarasa direcció Tremp, just abans de creuar el riu Segre prenem un trencall a mà dreta i aparquem davant la Central Hidroelèctrica de Camarasa (enllaç a Google Maps). Avancem per la passarel·la metàl·lica fins arribar al peu de via, just al costat d'un cartell.
Material:  Friends fins al Cam #5 (amb el #4 repetit), bagues i 12 cintes
Descens:  Seguim remuntant fins trobar un camí que prenem a la esquerra i tornem a peu de via.
Cordada:  Manel Ramon i Jordi Ceballos
Tercera tirada
Ressenya del Jose Walero
Primera tirada
Darrera tirada (Foto: Manel)
La via Falconera va ser oberta al 1972, i juntament amb la Chani són les dues grans clàssiques de La Falconera. M'ha semblat una via ben guapa. Fins ara la única opció era travessar per les vies del tren, ara també tenim la possibilitat de fer un llarg flanqueig sense entrar a les vies del tren, tot i que segons comenten és una tirada poc agraïda (nosaltres no la hem fet). La via està restaurada amb químics.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Sud
Regulacions:  La escalada està regulada, informar-se abans d'anar-hi.
Aproximació:  Podríem aparcar a la mateixa carretera, però descartem aquesta opció pel risc de robatoris. Millor aparcar al port de Garraf (enllaç a Google Maps), travessem un túnel per sota la via del tren i remuntem per la vessant nord fins a un coll. Un corriol ens porta a la zona d'esportiva del Pas de la Mala Dona. Avancem en direcció est fins al final de la zona d'esportiva, i baixem 2 murets d'uns 2 metres cadascun. En aquest punt tenim 2 opcions:
  • Opció 1 (per les vies del tren): Fem un ràpel d'uns 7 metres des d'una expansió, esperem que passi un tren i llavors caminem aprox uns 50 metres fins a una finestra de ventilació del túnel. En aquest punt podem baixar per una corda fixa o rapelar uns 8 metres. Amb compte resseguim un caminet que ens porta a la Cova de la Falconera, que és on comença la via.
  • Opció 2 (evitant les vies del tren): Enlloc de fer el ràpel per accedir a les vies del tren, podem fer un tirada addicional per evitar el risc del tren. En aquest cas, hem de cercar un parabolt que ens marca l'inici d'un llarg flanqueig fins a la Cova de la Falconera. Aquesta tirada no la hem fet, així que aquesta informació pot no ser del tot correcta.
Material:  12 cintes i friends fins al Cam #2
Descens:  Caminem fins al coll d'accés al Pas de la Mala Dona i desfem el camí d'aproximació.
Cordada:  Manel Ramon i Jordi Ceballos
Tirada sortint de la Cova de la Falconera
Ressenya del Col·leccionista de Vies
Òxid
Penúltima tirada
El 7 de juliol de 1946 els germans Estorach van obrir la via normal al Queixal, i des d'allà devien quedar captivats per la engrescadora silueta del Carquinyoli. Tant que 2 setmanes més tard van tornar-hi i van fer la primera ascensió. Doncs bé, la setmana passada vam fer el Queixal i la intenció era després fer el Carquinyoli. L'accés seguint la ruta dels Estorach es veia factible, tot i que teníem dubtes per l'estat selvàtic de la empinada canal d'accés al collet. Però entre el dia plujós a estones, i el Carquinyoli envoltat de boira, li donaven un aspecte fantasmagòric que ens va portar a deixar-ho per un altre dia. Com a pla B vam anar fent les agulletes del Serrat del Centenar, i el millor va ser quan en un cert moment el Carles es va abocar al buit i va cridar "hòstia, si estem just a sobre del Carquinyoli i amb un ràpel ens plantem al cim!!!".
Normalment anem a escalar les agulles i no aterrar en elles, però ens va semblar una manera original i divertida de pujar al Carquinyoli, així que a la setmana següent hem tornat amb el material adequat (cordes fixes, jumar, etc.) i hem pogut fer l'agulla i remuntar per on hem vingut (no hem seguit rapelant avall perquè la canal d'accés està selvàtica). L'agulla val molt la pena, i accedint per dalt només s'ha d'escalar 1 metre, amb el que deu ser la "via" més curta de tot Montserrat, jajaja. Aquí un vídeo de l'aterratge: enllaç a YouTube
En acabar, com a bons clàssics, hem baixat al collet per fer la via Estorach, ben guapa, llàstima que la roca no és bona però amb compte es fa bé. A la via només hi ha 2 pitons vells i una escarpa al cim. Compte que la escarpa belluga, cal tractar-la amb carinyo.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Est
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada.
Aproximació: 
  • Opció 1 (per dalt): Des de Can Maçana (enllaç a Google Maps) anem fins al Refugi Vicenç Barbé. Pugem per la Canal Ampla fins al peu de la Sensenom, on prenem el trencall a la dreta (est). Anem fent fins que les agulles del Serrat del Centenar ens queden a mà esquerra del camí. Haurem de pujar a les Agulles del Centenar i cercar el lloc més adient per fer un aterratge des de dalt i accedir al collet on comença la via normal. No desvetllem tots els detalls per a que tingui més gràcia per qui ho vulgui repetir.
  • Opció 2 (per baix): Des de Can Maçana (enllaç a Google Maps) anem fins al Refugi Vicenç Barbé. Pugem per la Canal Ampla fins al peu de la Sensenom, on prenem el trencall a la dreta (est). Avancem fins arribar a l'alçada de la Nana, on sortim del camí i anem en direcció nord, caldrà baixar una canal i arribem al peu del Carquinyoli. El tram fins al coll on comença la via normal no l'hem fet, però es veu mooolt selvàtic.
Material:  2 universals, 4 cintes i bagues
Descens:  Petit ràpel des de la escarpa del cim
Cordada:  Carles Llovet i Jordi Ceballos
Al cim del Carquinyoli (Foto: Carles)
Crònica de la primera ascensió
Aterrament a l'agulla
A la via Estorach
A la via Estorach
Aquesta via ressegueix l'Aresta Brucs, i va ser oberta l'any 2005 pels germans Masó. Es una escalada ràpida que podem combinar amb altres agulles per la zona.
Valoració:  **
Orientació:  Sud
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Can Maçana (enllaç a Google Maps) anem fins al Refugi Vicenç Barbé. Un cop allà, pugem per la Canal Ampla fins al peu de la Sensenom, on prenem el trencall a la dreta (est). Quan arribem a l'alçada del Serrat del Centenar, la Roca de Nadal ens queda a la dreta del camí. Anem a cercar el vessant sud de l'agulla, on comença la via.
Material:  10 cintes i 1 estrep
Descens:  Dos ràpels de 30 metres per la mateixa via. El ràpel del cim és molt cutre.
Cordada:  Carles Llovet i Jordi Ceballos
Ressenya dels germans Masó
Primera tirada (Foto: Carles)
Segona tirada