La Pensionistes ens ha semblat una bona via, llàstima que han fet una "restauració" molt estranya, afegint parabolts on clarament no n'hi havien (a la primera tirada en sobren uns quants), i deixant sense restaurar uns burins amb filferro dels que t'has de penjar en un tram de Ae, realment per fer-s'ho mirar... Però bé, a banda d'això la via té alguns trams ben guapos que la fan interessant. Al lloro a la tercera tirada que hi viu una serp, millor anar mirant on ens agafem per si de cas... Al tram de A1 de la darrera tirada no hem fet cap pas de ganxo, ho hem resolt amb tricams. En acabar, hem fet la Oscar Lafotet, una via agradable per completar la jornada.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Sud
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Camarasa anem cap a Sant Llorenç de Montgai i prenem la pista que surt a la dreta just abans d'arribar a la Paret de l'Os. De seguida prenem un trencall a la dreta (costa de veure perquè fa una mica de baixada, es fàcil passar-se de llarg), següent trencall a la esquerra, altre cop a la esquerra (cartell Refugi) i aparquem al final de la pista, a la coordenada N 41º 53.273' E 0º 51.803' (enllaç a Google Maps). Aquí prenem un corriol evident, passem per sota el Pilar Sin Brillo, i poc després un trencall a la dreta ens porta a la Paret de l'Extrem. La Pensionistes comença a una evident xemeneiea/encastament, no té pèrdua.
Material:  Per la Pensionistes hem utilitzat 18 cintes, friends fins al Cam #0.75 i tricams. Per la Oscar Lafotet 10 cintes i friends fins al Cam #2.
Descens:  Anem a la esquerra fins al coll entre el Pilar Sin Brillo i la Paret de l'Extrem, on un corriol ens porta de seguida al camí d'aproximació.
Cordada:  Josep Santasusana i Jordi Ceballos
Pell de serp a la tercera tirada
Ressenya del Jose Walero
Primera tirada
Segona tirada (Foto: Josep)
Quarta tirada (Foto: Josep)
Bona via oberta al 1956 i que a la seva època es considerava mítica per la exposició de la primera tirada. Tot i això, cal aclarir que a la obertura no van fer la primera tirada a pèl com sembla que es desprengui del llibre del Picazo. Tal com narra l'Iglesias a la segona ascensió, a la primera tirada hi havia 4 assegurances, i avui en dia n'hi ha ben bé el doble, originalment devia ser una tirada que posava els pèls de punta. La via és interessant, però després d'haver fet la Normal la setmana passada, em quedo amb la Normal sense cap dubte!
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Sud
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Can Maçana anem fins al Refugi Vicenç Barbé i prenem el camí que va planejant cap a Frares. A la poca estona arribem a un bon mirador on veiem les Agulles del Pas del Príncep. Seguim pel camí fins al coll on es troba l'Agulla Inferior del Pas del Príncep, i a la esquerra de seguida veiem la espectacular Agulla Gran del Pas del Príncep. Quan passem pel costat de l'Agulla Gran, un corriol evident ens porta a peu de via. Hem de pujar al pedestal, on trobem la primera reunió al costat de l'arbre.
Material:  20 cintes i estreps
Descens:  Des de la reunió final anem encordats a cercar el ràpel. En primer lloc hem d'arribar al cim, baixem una mica per la banda contrària (direcció nord, cap a l'Agulla del Rei), i després de flanquejar uns metres per una lleixa, arribem a la instal·lació de ràpel (3 espits). Amb un únic ràpel d'uns 50 metres arribem al terra, exactament al punt on hem començat la via. Quan rapeli el darrer de la cordada i arribi a l'alçada dels arbres, és recomanable que baixi el nus uns metres per evitar problemes al recuperar les cordes.
Cordada:  Rafa Cuadrado i Jordi Ceballos
Bauma de la primera reunió
Agulla Princesa i Agulla Gran del Pas del Príncep
Cordada nº 123 (Març 1966). Gentilesa de Manel Punsola
Ressenya d'escalatroncs
Tercera tirada
Quarta tirada
Jornada d'escalada en que hem fet les diferents agulles del Pas del Príncep. Hem començat amb la Normal a l'Agulla Inferior del Pas del Príncep, una ràpida escalada prou maca i recentment ressenyada al blog del Col·leccionista de Vies (obrir enllaç). Ja aprofitant, hem fet també la Normal a l'Agulla Petita, que és només una grimpada per la cara oest, i descens amb un curt ràpel d'una savina. I llavors hem anat a la Normal del Bitllot, una altra Estorach que ens faltava a la col·lecció!
Pensàvem que la Normal del Bitllot estaria en el seu estat original, així que anàvem a la idea de potser haver de fer un pas d'esqueneta o pitonar algun que altre pas, però tal com ha succeït amb moltes clàssiques, algun repetidor va posar burins al tram de A1, i ara la via ha perdut pràcticament tota dificultat. De fet, hem estat força més estona muntant una bona reunió, que escalant. La savina original de ràpel (plena de bagues i filferros) està molt seca, fa força yuyu, és molt més de refiar una savina jove que hi ha a la seva dreta.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Nord-oest
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Can Maçana anem fins al Refugi Vicenç Barbé i prenem el camí que va planejant cap a Frares. A la poca estona arribem a un bon mirador on veiem les Agulles del Pas del Príncep. Seguim pel camí fins al coll on es troba l'Agulla Inferior del Pas del Príncep (la normal comença aquí mateix al coll), la rodegem per la esquerra, arribem a l'Agulla Petita i després al Bitllot. La via comença al coll entre l'Agulla Petita i el Bitllot.
Material:  6 cintes, 1 baga i un friend petit (aprox Cam #0.4) pel muret inicial
Descens:  Ràpel de 25 metres d'una savina. Com la savina del ràpel original està molt seca, hem rapelat d'una savina de més a la dreta. I ja posats a baixar tranquils, hem passat l'altra corda per la savina del ràpel original, on hem posat un machard a mode de reforç.
Cordada:  Carles Llovet i Jordi Ceballos
Ressenya
Agulles del Pas del Príncep
Via normal
Espectacular via que puja a l'Agulla Gran del Pas del Príncep, un cim que va restar inacessible fins al 1944, any en que en Jaume Caselles i companys van obrir aquesta atrevida i elegant via. Per Internet no n'he trobat cap piada, i em sorprèn perquè es tracta d'una magnífica via, sembla que tothom fa la GEDE i la Normal ha quedat en l'oblit, una llàstima.
La primera tirada s'enfila per la canal, i no té cap equipament. Pensàvem que aquesta tirada seria simplement enfilar-nos pels arbres i arrels de la canal, però res més lluny de la realitat, té alguns trams d'encastament i fissura ben drets que cal treballar. Aquesta primera tirada acaba al coll entre l'Agulla Gran i l'Agulla del Rei, un lloc ben maco, on hi ha una reunió de 3 burins.
La segona tirada és tot un espectacle i és complicada de protegir, sort que la roca és excel·lent. Després de superar el muret inicial, ens aboquem al buit fent un impresionant flanqueig ben bé d'uns 15 metres (pel camí només podem posar un merlet) fins que veiem el lloc més adient i tirem amunt a cercar la reunió (de 1 parabolt i 2 burins). Com a curiositat, el merlet l'hem posat precisament a uns grans còdols on abans hi feien reunió sense cap expansió ni pitó, simplement allà asseguts de cara al buit, quan veus allò et quedes sense paraules!
Valoració:  ***** (VIOT)
Orientació:  Nord-est
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Can Maçana anem fins al Refugi Vicenç Barbé i prenem el camí que va planejant cap a Frares. A la poca estona arribem a un bon mirador on veiem les Agulles del Pas del Príncep. Seguim pel camí fins al coll on es troba l'Agulla Inferior del Pas del Príncep, i a la esquerra de seguida veiem la espectacular Agulla Gran del Pas del Príncep. Quan passem pel costat de l'Agulla Gran, ignorem el primer corriol que va a la via GEDE, seguim una mica més endavant i de seguida trobem un altre corriol que ens porta a la canal on comença la via normal.
Material:  10 cintes, 5 bagues, 4 xapes recuperables, tricams i friends fins al Cam #1
Descens:  Des de la reunió final fem una tirada addicional encordats per anar a cercar el ràpel. En primer lloc hem d'arribar al cim, baixem una mica per la banda contrària (direcció nord, cap a l'Agulla del Rei), i després de flanquejar uns metres per una lleixa, arribem a la instal·lació de ràpel (3 espits). Amb un únic ràpel d'uns 50 metres arribem al terra, exactament al punt on hem començat la via. Quan rapeli el darrer de la cordada i arribi a l'alçada dels arbres, és recomanable que baixi el nus uns metres per evitar problemes al recuperar les cordes.
Cordada:  Carles Llovet i Jordi Ceballos
Ressenya
Primera tirada
Segona tirada
Aquí feien reunió simplement asseguts, a pèl
L'Agulla del Mal Pas és d'aquelles que deu haver rebut poques visites, i és que una agulla totalment pelada d'equipament, amb un muret d'uns 4 metres de 6a sense protecció, seguit d'un diedre de roca horrorosa i un ràpel d'una savina que belluga, resulta una combinació curiosa... Els aperturistes Estorach i Esquerdo devien fer un pas d'esqueneta a l'inici, però tot i així el muret té el seu tema, sort que la roca aquí a l'inici és excel·lent. El problema és que després la roca empitjora de cop i desgrimpar el mur és xungo de nassos, així que es qüestió de posar algun pitó (en terreny terrós) i pujar acaronant la roca. Tenint en compte que estem parlant d'una via del 1948, és per flipar com se les gastaven en aquella època!
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Sud
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Podem deixar el cotxe a la Vinya Nova o al nou aparcament de Cap Jorba a la coordenada N 41 34.768' E 1 47.985' (enllaç a Google Maps). En tot cas, hem d'anar fins a Can Jorba i pujar pel camí de la Palomera fins arribar a l'Agulla del Mal Pas.
Material:  1 universal, 1 V, 1 baga, 3 cintes
Descens:  Un ràpel d'uns 15 metres des de les savines del cim. Al ràpel només hem trobat una baga molt vella, l'hem arreglat una mica empalmant diverses savines/arrels amb un cordino que portàvem. Estaria bé dur uns 5 metres de corda, una navalla, un encenedor, entretenir-se una estona i deixar-ho apanyat.
Cordada:  Carles Llovet i Jordi Ceballos
Ressenya
Panoràmica
El Carles levitant
Cim
Ràpel
La via normal a l'Agulla de la Tempestat va ser oberta per Estorach, Xalmet i Navarro al 1947, i l'agulla s'anomena així perquè tal com narra en Francesc Estorach, a la darrera tirada van pillar una espectacular tempesta, però tot i així van fer cim, una ascensió històrica ben interessant. La via es troba tota desequipada, excepte les reunions, on podem trobar alguns burins. La primera reunió és una mica precària (2 caps de burí), però es pot reforçar amb flotants. A la segona reunió hi ha 3 burins amb xapa en prou bon estat. Tot i que el grau de la via el dóna el muret de V grau de la darrera tirada, m'ha semblat més exigent la segona, un diedre de roca a controlar i amb un pas inicial on costa posar-s'hi bé.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Sud
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Podem deixar el cotxe a la Vinya Nova o al nou aparcament de Cap Jorba a la coordenada N 41 34.768' E 1 47.985' (enllaç a Google Maps). En tot cas, hem d'anar fins a Can Jorba i pujar pel camí de la Palomera fins arribar a l'Agulla de la Tempestat. Un cop allà, el camí més net de bardisses és anant fins al Coll Nord, i d'aquí anar resseguint la paret cap a la esquerra fins arribar a un lloc pla on podem preparar els trastos. Els aperturistes van arribar a la R1 a pèl, en aquella època no tenien gaires manies. :)
Material:  Friends fins al Cam #3 (#4 opcional), tascons, tricams, 2 xapes recuperables i 8 cintes. Unes tisores de podar poden anar bé per accedir a peu de via.
Descens:  Un únic ràpel d'uns 30 metres que ens deixa al coll nord. El ràpel abans era força precari, però ara hi ha un parabolt, almenys no hem de patir per com baixarem de l'agulla... jeje
Cordada:  Carles Llovet i Jordi Ceballos
Ressenya
Narració de Francesc Estorach (1 de 2)
Narració de Francesc Estorach (2 de 2)
Primera tirada
Primera tirada
Segona tirada (Foto: Carles)
La Tachín és una via oberta al 1982 pel Joan Asín i C. Serrano, pràcticament desequipada. Hem anat fent prou bé fins que a la tirada més exigent (la quarta) s'ha posat a nevar i la temperatura ha caigut en picat, amb els dits gelats no ha estat gens fàcil. L'inici d'aquesta quarta tirada no és evident, cal anar una mica a la dreta i hi ha 2 pitons (que des de la reunió no es veuen). Es una via amb caràcter, que va sempre cercant la lògica.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Sud
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Vilanova de Meià prenem la carretera amunt, i no té pèrdua ja que en pocs minuts veiem la Roca dels Arcs. Aparquem a alguna de les esplanades que hi ha al costat de la carretera (enllaç a Google Maps). Prenem el camí que travessa el rierol i creuem la Roca dels Arcs fins l'altra punta. Tant la Sangre Azul com la Tachín comencen pràcticament al mateix punt, just a la esquerra d'uns sostres característics, i hi ha un burí marcant l'inici.
Material:  12 cintes, tascons i friends fins al Cam #3
Descens:  La via acaba al cim, amb el que simplement hem d'anar a la esquerra a cercar un collet i baixem per un corriol que ens deixa de nou a la punta esquerra de la Roca dels Arcs.
Cordada:  Josep Santasusana i Jordi Ceballos
A la exigent quarta tirada
Recorregut aproximat de la via
Primera tirada
Pitó
Nevant
La Sangre Azul és una via moderna (2002) de caire esportiu, que es troba totalment equipada. Es una via molt ràpida i agradable, amb una roca espectacularment bona i gens sobada, ideal per combinar amb alguna altra via de la zona.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Sud
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Vilanova de Meià prenem la carretera amunt, i no té pèrdua ja que en pocs minuts veiem la Roca dels Arcs. Aparquem a alguna de les esplanades que hi ha al costat de la carretera (enllaç a Google Maps). Prenem el camí que travessa el rierol i creuem la Roca dels Arcs fins l'altra punta. Tant la Sangre Azul com la Tachín comencen pràcticament al mateix punt, just a la esquerra d'uns sostres característics, i hi ha un burí marcant l'inici.
Material:  14 cintes
Descens:  Per baixar tenim dues opcions:
  • Fer una darrera tirada desequipada fins al cim, anar a la esquerra a cercar un collet i baixar per un corriol que ens deixa de nou a la punta esquerra de la Roca dels Arcs.
  • Des de la R4 fer un ràpel d'uns 35 metres fins a la R3, i d'aquí baixar caminant per la feixa.
Cordada:  Josep Santasusana i Jordi Ceballos
Recorregut aproximat de la via
Ressenya original
Primera tirada
Segona tirada