La normal al Cavall Bernat de la Vall va ser oberta al 1934 per Jaume Tiana, J.Sabater, A.Casas i J.Romeu. Es una vieta molt lògica i recomanable per pujar a aquesta bonica agulla. Per a més informació podem consultar la web de santllors o el llibre "Sant Llorenç Pam a Pam" de Josep Barberà.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Sud
Regulacions:  L'escalada en aquesta zona està regulada, consultar la web de la Diputació de Barcelona.
Aproximació:  Deixem el cotxe a l'aparcament de Coll d'Estenalles (enllaç a Google Maps). Anem pel camí asfaltat fins a Coll d'Eres, pugem uns metres cap al Montcau i de seguida prenem un corriol a la dreta que va mig penjat resseguint les parets est del Montcau. Quan estem a l'alçada dels Emprius (unes roques característiques que queden lluny a la dreta), prenem un trencall poc evident (fita) i arribem al Cavall Bernat de la Vall després de creuar una roca foradada.
Material:  7 cintes i friends fins al Cam #0.5
Descens:  Ràpel de 15m per la pròpia via
Cordada:  Jaume Planell i Jordi Ceballos
Antic tac
Ressenya del Joan Armengol
Cavall Bernat de la Vall
A la xemeneia
Cim!
La Renom-Madriles va ser oberta per Enric Renom i Antonio González (alias Madriles), i és una de les primeres vies obertes als Plecs del Llibre de Sant Llorenç del Munt, desconec l'any exacte. La via està molt poc equipada, només hi ha uns tacs al començament i 3 espits a la reunió intermitja. Al començament hi ha un tram de A2 desplomat on la sortida en lliure és la part més exigent de la via, ja que les peces queden molt endins i costa sortir enfora. Aquest tram d'artifo està alliberat, tota una proesa tenint en compte la precarietat de la roca en aquests primers metres!
La part més agraïda la trobem al tram final, on hem de superar un diedre-encastament de roca excel·lent. La via es pot fer d'una sola tirada d'uns 40 metres, tot i que és més recomanable fer reunió als 15 metres.
Per a més informació podem consultar la web de santllors o el llibre "Sant Llorenç Pam a Pam" de Josep Barberà.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Sud
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Un cop a Matadepera, aparquem al final del Carrer de Vista Alegre (enllaç a Google Maps), des d'on anem direcció a la Mola i de seguida prenem un trencall a la dreta cap a la Castellassa de Can Torras. En pocs minuts veiem al davant la paret dels Plecs del Llibre. Per accedir a peu de via hem de grimpar fins a una gran lleixa, i anar a l'esquerra del tot.
Material:  10 cintes, tascons, 2 bagues i friends del Cam #0.5 al #4. Opcionalment és molt útil un Cam #5 pels primers metres de la via.
Descens:  Caminant amb tendència a l'esquerra, acabem enllaçant amb el camí d'aproximació.
Cordada:  Ferran Hernandez i Jordi Ceballos
Recorregut de la via
Ressenya del Ferran Hernández
Primera tirada
Segona tirada (Foto: Ferran)
La Sonata&Blue és una via que als anys 80 es considerava completament equipada, però on és recomanable portar alguns friends per baixar una mica l'exposició. Encara es manté l'equipament original amb burins, que estan força allunyats però en molt bon estat. Les primeres tirades són més aviat de navegació en grau amable, i la darrera tirada és clarament la més exigent i obligada, sort que la roca és excel·lent.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Sud
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des del Monestir prenem les Escales dels Pobres fins a la Plaça de Santa Anna. Aquí prenem el corriol de l'esquerra, i quan estem a la vertical del Trencabarrals ens enfilem per una mena d'antiga conducció d'aigua, seguim amunt per un torrent i de seguida arribem al Trencabarrals. Anem uns metres a l'esquerra i arribem al peu de via, que està indicat amb 2 burins junts. La primera assegurança queda molt amunt, però abans es pot posar una baga a l'arbre tombat i un friend.
Material:  12 cintes, friends fins al Cam #1, estreps, 1 baga per merlet
Descens:  Un ràpel de 40m pel vessant nord
Cordada:  Manel Ramon i Jordi Ceballos
Ressenya original
Ressenya del Jose Walero
Primera tirada
Friend a caldo
Darrera tirada
La via Dels Rodríguez té una primera tirada amb una bavaresa boníssima que val molt la pena. La llàstima és que la segona tirada és un Ae de principi a final, on les expansions estan tant properes que s'arriba fent A0 amb el que no té gaire gràcia. I per acabar-ho de rematar, a les 2 darreres tirades trepitja sense miraments la Ojos Grises, que ja era oberta des de l'any 1986. Es una via per no patir gens ni mica, hi ha parabolts per avorrir.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Oest
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Can Maçana (enllaç a Google Maps) prenem el camí fins a Coll de Guirló. Poc després de desviar-nos cap a les Portelles, prenem un corriol marcat amb una fita que ens porta al peu de via de la Ven-Suri-Ven. Un cop allà resseguim la paret cap a la dreta fins arribar al Sabre. La via comença pocs metres a la dreta de la xemeneia Torras-Nubiola-Capeta.
Material:  20 cintes i estreps
Descens:  Un ràpel de 20m pel vessant est
Cordada:  Manel Ramon, Albert Pérez i Jordi Ceballos
Curiosa pedra foradada
Ressenya d'escalatroncs
Primera tirada
Segona tirada
Darrera tirada
En Georges Livanos va dir "No hi ha roques descompostes, sinó alpinistes inexperts", una frase ben contundent. Una bona escola on practicar l'escalada en roca dubtosa és Sant Llorenç del Munt, on el fràgil conglomerat ens permetrà aprendre a progressar triant les preses més fermes i pujar amb cautela, un aprenentatge que resulta molt útil quan després escales a altres zones i cal afrontar trams delicats. Degut al seu rocam, moltes vies clàssiques d'aquest bonic Parc resten oblidades, i només un petit nombre són repetides sovint, que normalment coincideix amb les vies més equipades i que han estat sanejades pel pas de les cordades.
La via Cavallistes és de les molt poc transitades, de fet al llibre de registre no constava cap repetició, així que potser n'hem fet la primera. Es una petita via de 60 metres, però que resulta molt exigent per la fragilitat de la roca i el poc equipament que té. Es una via exposada només indicada per a cordades amb experiència en aquest rocam, i amb una certa predilecció per les pel·lícules de por... hahaha
La primera tirada és exigent, cal anar triant bé les preses, però almenys hi ha algo d'equipament i anant amb la calma es deixa fer. Però la segona tirada m'ha pillat desprevingut i ha acabat resultant tot un repte psicològic, no tenia gens clar si acabaria amb un vol memorable. Són només uns 10 metres de tirada, però és V+ desequipat amb roca mooolt dolenta, on lo més sòlid que pots posar són un parell de pitons, sort que dúiem el martell... La darrera tirada (que va per la Torras) ha resultat amb diferència el tram més noble de la jornada, una xemeneia encastament que es protegeix bé amb friends. Anys després de l'obertura original, es va equipar una darrera tirada alternativa que puja per la placa i evita la xemeneia de la Torras, però no la hem fet.
Per a més informació podem consultar la web de santllors o el llibre "Sant Llorenç Pam a Pam" de Josep Barberà.
Valoració:  **
Orientació:  Nord
Regulacions:  L'escalada en aquesta zona està regulada, consultar la web de la Diputació.
Aproximació:  Deixem el cotxe a l'aparcament de Coll d'Estenalles (enllaç a Google Maps). Anem pel camí asfaltat fins a Coll d'Eres, pugem uns metres cap al Montcau i de seguida prenem un corriol a la dreta que va mig penjat resseguint les parets est del Montcau. Quan estem a l'alçada dels Emprius (unes roques característiques que queden lluny a la dreta), prenem un trencall poc evident (fita) i després de creuar una curiosa roca foradada, arribem al Cavall Bernat de la Vall. Com la via Cavallistes comença a l'aresta nord, encara hem de baixar per la canal a la dreta del Cavall fins arribar al camí que va per sota, on ens podem situar i aprofitar per veure el recorregut de la via.
Material:  8 cintes, friends fins al Cam #3 (#4 opcional per la xemeneia final) i 4 pitons (2 universals, 2 V)
Descens:  Ràpel de 15m des de la reunió amb expansions de la via normal.
Cordada:  Ferran Hernández i Jordi Ceballos
Ressenya
Ressenya original
Ressenya de Ferran Hernández
Primera tirada
Pitó de la primera tirada
Darrera tirada 
Les vies Fernández-Molero i Catalunya són les dues grans clàssiques de Roca Monera, una paret que hi ha a tocar del poble de Farena. Es curiós perquè la paret queda molt amagada i no la veus fins que baixant per la pista hi ha un moment en que t'apareix davant dels morros. Les formes de la paret són ben guapes, llàstima que només té aproximadament uns 100 metres d'alçada, perquè amb més envergadura de ben segur seria una paret de renom. El lloc és especialment tranquil, i és ideal per l'estiu gràcies a la seva orientació nord.
La Fernández-Molero va ser oberta al 1963 i ressegueix un sistema de fissures que ratlla la paret de dalt a baix. La via actualment es troba completament equipada amb parabolts, curiós tractant-se d'una via que es va obrir sense expansions... Tot i alguna llastra sospitosa, la roca en general és excel·lent. Es una via recomanable, però de visita obligada és el restaurant Brugent de Farena, on hem celebrat l'escalada amb un bon dinar!
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Nord
Regulacions:  L'escalada podria estar regulada, millor evitar les èpoques de nidificació.
Aproximació:  Deixem el cotxe a l'aparcament en bateria que hi ha a l'entrada del poble de Farena venint des de La Riba (enllaç a Google Maps). Ja caminant, pugem per la carretera uns 200 metres fins una esplanada on neixen diversos camins, i prenem la pista que va al Molí del Fort (compte no ens equivoquem i ens fiquem pel camí particular de la Colomina). Anem baixant i tal com arribem al riu Brugent tenim al davant la imponent paret de Roca Monera. L'aproximació és evident i molt ràpida. El peu de via el podem reconèixer perquè hi ha un diedre fissurat que comença amb un bon desplom, i la via està totalment equipada amb parabolts.
Material:  15 cintes, friends fins al Cam #2 (#4 opcional). Una cordada forta pot passar només amb cintes.
Descens:  Un primer ràpel de 40m des de l'arbre amb bagues de la darrera reunió, i arribem a una lleixa. Hem de caminar uns 10 metres a l'esquerra i arribem a una reunió d'expansions des d'on fem el segon ràpel de 45m fins al terra.
Cordada:  Josep Santasusana i Jordi Ceballos
Primera tirada
Ressenya del Josep Santasusana
Roca Monera
Segona tirada (Foto: Josep)
Segona tirada
Tercera tirada
La via "Aquest any sí" és una de les grans clàssiques del Masmut, que va ser oberta al 1985 pels Barrufets. Aquest grup d'escaladors van encetar l'escalada al Masmut al 1983, obrint les vies Picotasso, La Peste, Barrufets i Casquetes. Es una via molt vertical, que en versió clàssica és V+/A1 i en lliure 7a, així que cada cordada pot triar apretar en funció de les seves forces. La via va ser restaurada al 2006, així que totes les expansions estan impecables. Sembla que no acabem d'estar de sort amb el Masmut, i és que les dues darreres vies que hem fet, les hem acabat enmig d'un bon diluvi!
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Sud
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Peñarroya de Tastavins, davant l'Hotel Tastavins prenem la pista amb un cartell indicador "Peñas del Masmut". La seguim uns 3 quilòmetres i aparquem a la esplanada que hi ha al Coll del Masmut, a la coordenada N 40º 44.673' E 0º 3.748' (enllaç a Google Maps). Des del coll ja veiem perfectament la via, prenem el camí de baixada i en un moment estem a peu de via, en un tram de paret que desploma. La via queda just a la dreta de la popular "La chorrera", i la primera assegurança és un pitó que queda força amunt, hi hem arribat en artificial de friends (també es pot resoldre amb un pas de ganxo o esqueneta).
Material:  15 cintes, friends fins al Cam #4 (repetits del 0.4 al 1) i tricams
Descens:  Anem en direcció oest (esquerra) i prenem el camí normal d'ascens/descens del Masmut, que s'agafa a la coordenada N 40º 44.770' E 0º 3.801' (enllaç a Google Maps). Desgrimpem amb compte una petita canal i de seguida arribem al cotxe.
Cordada:  Josep Santasusana i Jordi Ceballos
Una bona escarpia
Ressenya del Josep Santasusana
Ressenya del Luichy
Primera tirada (Foto: Josep)
Tercera tirada
Darrera tirada enmig del diluvi
Fa unes dècades, els objectius principals dels escaladors no eren les parets sinó més aviat les inexpugnables agulles, que es convertien en objectius preuats a mida que passaven els anys sense que ningú aconseguís trepitjar el seu cim. Aquestes agulles van generar una forta rivalitat entre diferents grups d'escaladors que lluitaven per assolir la primera ascensió, com va succeir per exemple en la conquesta de la Cova del Drac (1923), del Cavall Bernat (1935), del Lloro (1936), o del mític Puro de Riglos (1953).
L'Agulla del Castell va ser conquerida l'any 1957 per Josep Fornieles, Jaume Cerdà i Manel Guasch, i segurament a la seva època es va repetir força ja que és una agulla ben curiosa, però lamentablement avui resta oblidada, fins al punt que potser per desconeixement, la preciosa xemeneia de la primera tirada ha estat trepitjada per una via d'esportiva.
Com a nota històrica, comentar que a la primera ascensió van fer la via en 3 tirades. La primera la van fer per la xemeneia igual que ara, però a la segona tirada es van enfilar per la espectacular aresta esmolada i després van fer reunió allà asseguts amb una cama a cada banda de la cresta!. Aquesta segona tirada és més senzill pujar-la pel diedre que hi ha just a la dreta, però s'ha de reconèixer que pujar per l'aresta esmolada ha de ser brutal!. La tercera tirada la van obrir amb tècnica de doble corda (per entendre'ns, en artificial però sense utilitzar estreps), però actualment amb la roca sanejada es puja bé en lliure.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Sud
Regulacions:  La escalada podria estar regulada, consultar la web del Patronat.
Aproximació:  Deixem el cotxe a l'aparcament públic del Bruc (enllaç a Google Maps). Prenem la pista fins al Castell i pugem pel Torrent del Tambor fins arribar a l'agulla, que ens queda a mà dreta, haurem d'anar atents perquè queda una mica dissimulada i és fàcil passar-se de llarg.
Material:  8 cintes, friends fins al Cam #2 i tascons
Descens:  Un ràpel de 30 metres des d'una cadena al mateix cim. Una altra opció és rapelar des de la reunió d'una via d'esportiva que hi ha un parell de metres per sota.
Cordada:  Carles Llovet i Jordi Ceballos
Primera tirada (Foto: Carles)
Ressenya del Joan Armengol
Agulla del Castell
Segona tirada
Segona tirada (Foto: Carles)