La Xemeneia MTM (Masó-Torras-Masó) és una via molt especial, i és que va ser la darrera via oberta per Josep Maria Torras, a l'edat de 85 anys! Es tracta d'una petita xemeneia de 20 metres, que al començament sembla que no hagi de tenir cap gràcia, però a la que s'enfila amunt acaba sent una xemeneia interessant. La via està desequipada, a excepció d'un pitó als metres finals, que és on es troba el pot de registre. Donat que és una via molt ràpida, la podem combinar amb alguna altra per la zona.
Valoració:  **
Orientació:  Oest
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Matadepera prenem la Carretera direcció a Coll d'Estenalles i aparquem a l'Alzina del Salari (enllaç a Google Maps). Seguim el carrer asfaltat fins al final i arribem al Coll de Tres Creus. Un cop allà, prenem el corriol en direcció Oest (cap a la Font de la Pola), passem pel costat del Setrill, seguim fins a la característica Porquerissa (on el camí fa un gir de 90 graus), i la via es troba poc després, només caldrà cercar el lloc menys embrossat per arribar al peu de la xemeneia.
Material:  6 cintes, 3 bagues, 1 tascó gran, friends fins al Cam #0.75
Descens:  Caminant
Cordada:  Miquel Jordan i Jordi Ceballos
Ressenya dels germans Masó
Ja veiem la xemeneia
Xemeneia MTM (Foto: Miquel)
Foto Arxiu de família Guillamón
Francesc Guillamón Nieto (Barcelona, 19/07/1933 - 17/02/2015)

En Francesc, Paquito pels amics, va estudiar Professorat Mercantil a la Universitat de Barcelona, i al mateix temps va fer els 8 anys de Música (especialitat de Teclat) al Conservatori de Barcelona, i és que la passió per tocar el piano el va acompanyar tota la seva vida. Fins i tot va haver uns anys en que tocava en orquestres, però aquest vessant més professional no li va acabar de convèncer i va optar per fer-ho només a nivell de hobbie. Això sí, quan es trobava ens reunions amb amics o familiars, no desaprofitava qualsevol oportunitat en que tenia a mà un piano o acordió per posar-se a tocar i animar la festa.


En l'àmbit muntanyenc, en Paquito es va iniciar a l'espeleologia, esquí i escalada de la mà del Club Muntanyenc Barcelonès, i amb el seu cosí Josep M. Anglada van formar una cèlebre cordada que al llarg de 10 anys van fer moltíssima activitat plegats. Primer van començar escalant a llocs propers com Sant Llorenç, Sot del Bac o Montserrat, però el seu afany d'aventura aviat els va dur a altres llocs com Pedraforca, Riglos, Alps i Dolomites. Al llarg d'aquests anys van obrir nombroses vies Anglada-Guillamón escampades per arreu, així com repeticions de les vies de 6è grau més exigents que hi havia a l'època, sobretot als Dolomites on van aconseguir repeticions molt notables.

A diferència de Josep M. Anglada que tenia un perfil més alpinista, l'especialitat de Paquito era l'escalada en roca, el terreny on més gaudia. De fet, tot i que va seguir fent muntanya, escalant i esquiant pràcticament al llarg de tota la seva vida, en Paquito només va escalar intensament al llarg d'aquests 10 anys (del 1954 al 64), després ho va deixar de banda per centrar-se a les obligacions familiars i professionals, i només feia muntanya quan el temps li permetia i podia fer escapades ocasionals.

En Paquito era de caràcter molt sociable i xerraire, i tenia una projecció de diapositives que va anomenar "10 anys de cara a la paret", on feia un recorregut pels seus 10 anys d'escalada. Aquesta projecció va tenir molt èxit, i la va repetir centenars de vegades recorrent multitud de pobles i centres excursionistes.

De les seves escalades en destaquem les següents:
  • 1954: Obertura als 21 anys de la seva primera via, l'Anglada-Guillamón a l'Esquirol (Sant Llorenç), en companyia del seu cosí Josep M. Anglada.
  • 1957: Primer viatge als Dolomites, en que amb Josep M. Anglada van obrir la seva primera gran via, la Spagnoli a la Cima Canali (Dolomites). Al mateix viatge van fer la repetició de la Comici-Dimai a la Cima Grande di Lavaredo i l'Spigolo Giallo a la Cima Piccola, dues destacades vies de sisè grau dolomític.
  • 1957: Obertura de la Directa Anglada-Guillamón al Calderer (Pedraforca). Tot i anar preparats per si calia fer un bivac, van aconseguir obrir la via en una única jornada de 12 hores d'escalada. En aquell moment va ser la via més directa del Pedraforca, i la més llarga i difícil d'Espanya.
  • 1958: Segon viatge als Dolomites, en que repeteixen la Cassin-Ratti a la Cima Piccolissima di Lavaredo, i la Carlesso-Menti a la Torre di Valgrande.
  • 1959: Tercera repetició absoluta amb Josep M. Anglada de la Jean Couzy a la Cima Ovest di Lavaredo, que era considerada la via més dura dels Dolomites.
  • 1959: Obertura de l'Anglada-Guillamón al Mallo Pisón (Riglos) i l'Anglada-Guillamón a la Paret de les Bagasses.
  • 1960: Obertura de la Franco-Española al Tozal de Mallo.
  • 1960: Primera repetició nacional amb Josep M. Anglada de la Bonatti al Grand Capuccin.
  • 1961: Membre de la primera expedició al Perú, on van aconseguir la primera absoluta a l'aresta nord-est del Huascarán Sud (6768 m), el cim més alt de Perú.
  • 1961: Obertura de l'Anglada-Guillamón al Cavall Bernat.
  • 1963: Membre de la segona expedició al Perú, on van aconseguir la Directíssima al Siula Grande.
Paquito Guillamón i Josep M. Anglada als anys 50
Obertura de l'Anglada-Cerdà-Guillamón al Mallo Cuchillo de Riglos (1958)
NSU Supermax 250cc, ideal per anar als Dolomites (1958)
Jean Couzy a la Cima Ovest di Lavaredo (1959)
Obrint el sostre de la Cadireta (1960)
Expedició als Andes de Perú (1961)
Paquito Guillamón i Josep Barberà (1995)

El llistat complet de les seves primeres ascensions és el següent:
Data DataHidden Zona Roca Via Enllaç Oberturistes Observacions

Aprofito per agrair la col·laboració de la família Guillamón, Josep Massana i Fermí Marco. Les fotografies són totes de l'arxiu de la família Guillamón.

Si trobeu qualsevol errada, em podeu contactar a mail@rocacalenta.com

Enllaç al llistat complet

Josep Alaix (Foto: Arxiu d'Eduard Navarro)

Josep Alaix Forrellat (Sabadell, 25/03/1922 - 03/05/2005)

En Josep Alaix és un dels mítics escaladors dels TIM de Sabadell, que va participar en un bon grapat de notables primeres ascensions. Treballava a una filatura i va començar a escalar als 17 anys. Aviat va destacar gràcies a la seva bona preparació física i aptituts per l'escalada.

En Josep era molt afable i didàctic, i li agradava ajudar als companys a fer els seus primers passos en l'escalada. Entre els anys 1945-60 va ser instructor de diverses generacions d'escaladors que l'anomenaven carinyosament "el pare Alaix". Va ser una persona molt estimada en l'àmbit excursionista i escalador.

Josep Alaix al Puro de la Vall (Foto: Arxiu d'Eduard Navarro)
Josep Alaix a Sant Llorenç (Foto: Arxiu d'Eduard Navarro)
Les seves obertures van ser principalment a Sant Llorenç i Montserrat, i en destaquem les següents:
  • TIM a la Paret de l'Aeri (1948): En Josep Alaix va ser el cap tècnic d'aquesta escalada. Aquesta via la van assolir partint de la Plaça de Catalunya, on van accedir baixant per la canal amb vegetació que queda a l'esquerra de la paret. Van haver de dedicar 7 dies de feina al llarg de múltiples caps de setmana, fins que l'11 d'octubre de 1948 van aconseguir sortir per dalt. Els oberturistes van ser Joan Camp, Lluís Coromines, Josep Alaix, Jaume Camarasa, Francesc Gual i Tino Izquierdo, tots membres dels TIM, i ho van immortalitzar amb la famosa foto dels coixos, que va estar molts anys exposada a l'Estació Inferior de l'Aeri.
  • J. Camarasa, Ll. Coromines, J. Alaix, J. Camp i F. Izquierdo (1948)
  • TIM a la Paret de Sant Jeroni (1949): Una de les xemeneies més llargues de tot Montserrat, oberta en 9 jornades. Com a enginyós mecanisme de protecció van utilitzar el CRIC, que van dissenyar els mateixos TIM. Era una mena de gat de cotxe que pesava un munt (al voltant d'uns 3-4 kg), i que va resultar molt útil per obrir aquesta magnífica xemeneia.
  • Xemeneia a la Falconera (1957): Interessant xemeneia, que va ser la primera via a la Falconera (Sant Llorenç). La van anomenar simplement la Xemeneia o Ramonage de la Falconera, ja que no n'hi havia cap altra. Actualment també es coneix com a TIM de la Falconera, però és incorrecte ja que l'any 1957 cap dels 3 oberturistes era membre dels TIM, sinó del CES (Centre Excursionista de Sabadell). Cal aclarir que en Josep sí que havia estat soci dels TIM, però per unes discrepàncies amb la directiva l'any 1950 va decidir marxar del TIM, i es va passar al CES.
Revista Cordada maig 1957
Josep Alaix a la Falconera
El Centre Excursionista de Sabadell li va retre un homenatge el 7 de novembre de 1954 per totes les seves importants activitats d'escalada. També té algunes vies dedicades al seu nom:
  • Normal a l'Agulla del Pare Alaix (La Mora Comtal), per Carles Olivella i Josep Monistrol (1970)
  • Josep Alaix a la Falconera (Sant Llorenç), per Albert i Oscar Masó (2013)
Les seves primeres ascensions són:
Data DataHidden Zona Roca Via Enllaç Oberturistes Observacions

Aprofito per agrair la col·laboració de Carles Olivella, Manel Punsola, Eduard Navarro i Jaume Planell

Si trobeu qualsevol errada, em podeu contactar a mail@rocacalenta.com

Enllaç al llistat complet

Josep M. Anglada als anys 60

Josep Manuel Anglada Nieto (Barcelona, 05/08/1933)

Del 1947 al 1953 va estar estudiant a Anglaterra i Alemanya, on es va iniciar a l'escalada i espeleologia. En aquests països la tècnica i materials eren molt més avançats que a Catalunya, i quan va portar d'Alemanya unes cletes i una corda de perló, aquests van causar furor. Al començament escalava principalment amb el seu cosí Francesc Guillamón (Paquito) a les zones més properes a Barcelona com el Figaró, Montserrat i Pedraforca, però de seguida va ampliar horitzons cap als Alps i Dolomites.

Va conèixer l'Elisabeth Vergés al Club Muntanyenc Barcelonès, van començar a escalar junts al 1961, i es van casar al 1965. Sovint escalaven plegats amb la Eli i Francesc Guillamón, però amb el pas dels anys en Josep M. també va fer molta activitat amb altres escaladors com Joan Cerdà, Jordi Pons i Emili Civís.

Es un dels escaladors més emblemàtics del país, artífex de les expedicions que van culminar amb les primeres ascensions absolutes a un 7000 (Istor-o-Nal) i un 8000 (Annapurna Est). Al llarg de la seva trajectòria va obrir una nombrosa quantitat de vies escampades per tot arreu, i va repetir moltes vies d'envergadura com per exemple l'Esperó Walker a les Grandes Jorasses, la Nord de l'Eiger i el Pilar Bonatti del Dru. Sovint es considera a Josep M. Anglada com el pare de l'alpinisme modern català i espanyol, ja que va renovar la nostra escalada i la va posar a nivell europeu.

En Josep M. Anglada té un espectacular currículum d'escalada i alpinisme, del que destaquem les següents fites:
  • 1954: Obertura als 21 anys de la seva primera via, l'Anglada-Guillamón a l'Esquirol (Sant Llorenç), en companyia del seu cosí Francesc Guillamón.
  • 1957: Primer viatge als Dolomites, on amb Francesc Guillamón van obrir la seva primera gran via, la Spagnoli a la Cima Canali. Al mateix viatge van fer la repetició de la Comici-Dimai a la Cima Grande di Lavaredo i l'Spigolo Giallo a la Cima Piccola, dues destacades vies de sisè grau dolomític.
  • 1957: Obertura de la Directa Anglada-Guillamón al Calderer (Pedraforca). Tot i anar preparats per si calia fer un bivac, van aconseguir obrir la via en una única jornada de 12 hores d'escalada. En aquell moment va ser la via més directa del Pedraforca, i la més llarga i difícil d'Espanya.
  • 1958: Segon viatge als Dolomites, en que repeteixen la Cassin-Ratti a la Cima Piccolissima di Lavaredo, i la Carlesso-Menti a la Torre di Valgrande.
  • 1959: Obertura de l'Anglada-Guillamón al Mallo Pisón (Riglos) i l'Anglada-Guillamón a la Paret de les Bagasses.
  • 1959: Tercer viatge als Dolomites, en que repeteixen la Hasse-Brandler a la Cima Grande di Lavaredo, la Buhl a la Roda di Vael i la Tissi a la Torre Venezia.
  • 1959: Tercera repetició absoluta amb Francesc Guillamón de la Jean Couzy a la Cima Ovest di Lavaredo, que era considerada la via més dura dels Dolomites.
  • 1960: Obertura de la Franco-Española al Tozal de Mallo, i de l'Anglada-Cerdà a la Paret de l'Aeri.
  • 1960: Repetició de la Bonatti al Grand Capuccin, Esperó de la Brenva al Montblanc, i Sentinelle Rouge també al Montblanc.
  • 1961: Primera expedició, en que aconsegueixen la primera absoluta a l'aresta nord-est del Huascarán Sud (6768 m), el cim més alt de Perú. Aquest mateix any obren l'Anglada-Guillamón al Cavall Bernat.
  • 1963: Segona expedició a Perú, en que obren la Directíssima al Siula Grande. Aquest mateix any escalen l'Esperó est al Capitán (Yosemite) amb Royal Robbins i TM Herbert.
  • 1964: Primera nacional a la nord de l'Eiger amb Jordi Pons.
  • 1965: Obertura de l'Anglada-Cerdà al Frare (Montserrat).
  • 1966: Obertura de l'Esperó Nord-oest a la Cima Grande di Lavaredo (Dolomites), de l'Anglada-Robbins al Pedraforca, Anglada-Cerdà-Eli a la Fraucata (Ordesa) i Anglada-Cerdà al Libro Abierto (Ordesa).
  • 1967: Primera nacional a la Walker de les Grandes Jorasses amb Jordi Pons, i obertura de l'Esperó dels catalans al Garet-el-Djenoun (Sahara Argelí).
  • 1968: Obertura de l'Anglada-Civís al Tozal de Mallo (Ordesa).
  • 1969: Expedició al Hindu Kush, on aconsegueixen la primera absoluta al Istor-o-Nal (7389 m), el primer setmil estatal.
  • 1974: Primera absoluta amb Jordi Pons al Annapurna Est (8026 m), el primer vuitmil estatal, que van coronar un 29 d'abril a les 9 del vespre.
  • 1975: Repetició del Pilar Bonatti al Dru.
  • 2005: Obertura als 71 anys de la Màgicus a Canalda, en companyia de Armand Ballart i Ricard Darder. Aquesta ha estat la seva darrera obertura.
  • 2014: Repetició als 81 anys de l'Anglada-Guillamon a les Bagasses (Terradets), 55 anys després de la seva obertura.


Eli Vergés, Josep M. Anglada i Francesc Guillamón a la Mitra (any 1962)


Com a curiositat, comentar que Josep M. Anglada i Jordi Pons van inventar i fabricar la Tanka, un accessori del que tenen la patent mundial i és molt utilitzat per tancar motxilles i bosses.

Josep M. Anglada i Eli Vergés han estat una parella plena de vitalitat i motivació, enamorats de la muntanya i dels viatges, que els va portar a fer moltes aventures i expedicions plegats. Malauradament, la Eli Vergés (1939-2019) ens ha deixat recentment. La Eli va ser una pionera de l'escalada femenina a Espanya, amb un bon grapat de primeres femenines (per exemple al Puro de Riglos i la Paret de l'Aeri). L'any 2002 va publicar el llibre "Anglada", una biografia sobre el seu marit. I al 2011 va participar a la pel·lícula "Encordades" (obrir enllaç), on s'analitza el paper de la dona en l’esport i la societat, des dels anys 40 fins als nostres dies.
Josep M. Anglada i Eli Vergés (any 2006)

El llistat complet de les primeres ascensions de Josep M. Anglada és el següent:

Data DataHidden Zona Roca Via Enllaç Oberturistes Observacions

Aprofito per agrair especialment la col·laboració del propi Josep M. Anglada per revisar i completar la informació, a l'Armand Ballart per la seva inestimable ajuda, i al Josep Massana qui de part del Grup Cavall Bernat m'ha proporcionat les fotos que acompanyen l'article. Altres col·laboradors han estat Manel Punsola, Miquel Sala, Carles Llovet, Pau Carnicero, Miquel Soro, Miquel Blanco i Joan Altimira.

Si trobeu qualsevol errada, em podeu contactar a mail@rocacalenta.com

Enllaç al llistat complet


Joan Camp (Fotos cedides per Alfons Valls)
Joan Camp Bosch (Sabadell, 1924 - Zermatt, 15/04/1954)

En Joan Camp, a l'edat de 16 anys va entrar a formar part dels TIM, la colla d'escaladors de l'Agrupació Excursionista Terra i Mar de Sabadell, i en poc temps va destacar com un dels millors escaladors de l'entitat. En Joan era sabater de professió, i feia les botes de muntanya ferrades amb tricunis que duien molts muntanyencs de Sabadell (podem veure aquestes botes exposades al local de la UES). Era un amant de l'escalada alpina, i va ser dels primers de Sabadell que va obrir noves vies als Pirineus.

En Joan va fer un bon grapat de primeres ascensions destacables, com per exemple la primera sense tronc al Lloro (Montserrat), o la poc coneguda TIM al Pic Barbet (Canigó), però principalment és recordat per ser un dels oberturistes de la mítica TIM de l'Aeri, una escalada que es va considerar tota una proesa a la seva època.

La TIM de la Paret de l'Aeri la van assolir partint de la Plaça de Catalunya, on van accedir baixant per la canal amb vegetació que queda a l'esquerra de la paret. Van haver de dedicar 7 dies de feina al llarg de múltiples caps de setmana, fins que l'11 d'octubre de 1948 van aconseguir sortir per dalt. Els oberturistes van ser Joan Camp, Lluís Coromines, Josep Alaix, Jaume Camarasa, Francesc Gual i Florentino Izquierdo, tots membres dels TIM, i ho van immortalitzar amb la famosa foto dels coixos, que va estar molts anys exposada a l'Estació Inferior de l'Aeri.

Amb 30 anys, a l'abril de 1954, en Joan va desaparèixer en companyia d'Antoni Estruch quan intentaven escalar el Cerví, on van patir unes pèssimes condicions meteorològiques i malauradament mai se'ls va trobar. En homenatge a aquests escaladors hi ha dues vies a la Roca de les Onze Hores de Sant Llorenç: la via Camp i just a la seva dreta, la via Estruch (obrir enllaç)

J. Camarasa, Ll. Coromines, J. Alaix, J. Camp i F. Izquierdo (1948)

Les seves primeres ascensions són les següents:
Data DataHidden Zona Roca Via Enllaç Oberturistes Observacions

Aprofito per agrair la col·laboració de Carles Olivella, Manel Punsola, Alfons Valls i Germans Masó.

Si trobeu qualsevol errada, em podeu contactar a mail@rocacalenta.com

Enllaç al llistat complet