La via Mestres-Lleonart o Directa a la Torre de Bassiero va ser oberta l'agost de 1969 per Kiku Mestres i Pep Lleonart. A l'any següent hi van tornar els mateixos oberturistes i van fer la travessa cap a l'Agulla Xica i la Segona Torre de Bassiero. La roca és un granit magnífic, on hi podem trobar fissures de totes les mides. En conjunt es tracta d'una via espectacular, exigent, salvatge i ubicada en un preciós entorn pirinenc. En tota la via no hi ha cap expansió, només alguns pitons puntuals.
Un cop dalt de la primera torre, cal fer un ràpel de 20 metres fins a la plataforma. Segons la ressenya original, calia travessar aquesta plataforma i llavors fer un segon ràpel de només 7 metres cap a l'Agulla Xica, però aquest curt ràpel actualment no hi és perquè se'l va endur una esllavissada. La travessa cap a les altres agulles es pot seguir fent, però ara cal rapelar fins a la canal i escalar una tirada addicional. Amb el Josep aquí ja ens hem retirat, mentres que el David i Pau sí que han acabat fent la travessa sencera.
Valoració:  ***** (VIOT)
Orientació:  Sud
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  A Espot hem dormit a l'Alberg les Daines, un lloc molt recomanable. Prenem la pista cap a Sant Maurici i deixem el cotxe al darrer aparcament (enllaç a Google Maps). Anem fins al Llac de Sant Maurici, i abans de l'Estany de Ratera deixem el camí principal i anem cap al Barranc de l'Abeller. Seguim la gran tartera que hi ha entre la Cresta de Bassiero i les Agulles de Bassiero, i acabem arribant a un collet des d'on veiem al fons les Torres de Bassiero. Des de l'aparcament, comptar una aproximació al voltant d'unes 3 hores i mitja.
Material:  15 cintes, tascons, friends fins al Cam #4 (amb els mitjans repetits), Camalot #6 molt útil. Opcionalment poden anar bé un parell d'universals i un cordino d'un parell de metres per si les mosques.
Descens:  Des del cim de la Torre de Bassiero cal fer un ràpel de 20 metres fins a la plataforma. Des d'allà, amb un ràpel de 50 metres arribem al terra. Aquest darrer ràpel em sembla que coincideix amb el recorregut de la via Barrio-Bellocq, que van ser els primers en fer cim a la Torre de Bassiero l'any 1934.
Cordada:  David Hita, Pau Tomé, Josep Santasusana, Jordi Ceballos
Fissura exposada sense un Cam #6
Tac
Ràpel fins a la plataforma
Visió de les Torres de Bassiero
Ressenya del Dani Brugaroles
Crònica de Pep Lleonart i Kiku Mestres 
Ressenya de Pep Lleonart i Kiku Mestres 

La primera ascensió a la Cadireta va ser amb l'ajuda d'un llarg tronc que feia de pont amb la Foradada, a càrrec de Joan Panyella i Enric Torres el 27/6/1942. La segona ascensió va ser el 28/10/1945 per Josep Ferrer, Josep Barberà i Francesc Farrés, que van obrir una via d'artificial amb pitonisses de fissura des del collet (actualment encara podem veure algunes d'aquestes pitonisses quan rapelem des del cim). I la tercera ascensió absoluta va ser el 9/2/1947 per Emili Navarro, Antoni Barella i Antoni Vilanova, que van obrir una agosarada via que puja a la Cadireta completament en lliure, i que a la seva època es va considerar una de les vies més difícils i compromeses de tot Montserrat.
Al novembre de 1946 van fer un primer intent però quan ja havien superat les principals dificultats, Barella va patir un espectacular pèndol que el va portar gairebé fins al sostre de la Cadireta i van haver d'abandonar. Uns mesos més tard, el 9/2/1947 van tornar-hi i van aconseguir fer cim. Tal com explica l'Antonio G. Picazo, aquesta escalada va suposar "un dels més emocionants viatges sense retorn en la història de l'escalada montserratina", i és que la decisió amb que l'Emili Navarro va afrontar la placa de V+/6a va ser èpica. Per l'escalada van utilizar cordes de cànem, 4 escàrpies, 4 pitonisses i 6 mosquetons.
Tot i que la via es va obrir sense expansions, va haver uns anys en que s'havien equipat un parell de reunions amb burins. Actualment la via s'ha restaurat i aquestes reunions no hi són, en tota la via únicament hi ha 2 pitons i 1 pont de roca. Es tracta d'una via exigent, amb diversos pèndols potencials i amb trams de roca a controlar.
Valoració:  ***** (VIOT)
Orientació:  Nord
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada, s'hi pot anar tot l'any.
Aproximació:  Des de Can Maçana (enllaç a Google Maps) prenem el GR cap al Monestir i pugem a la Foradada. La travessem i l'anem resseguint cap a l'esquerra fins arribar a una instal·lació de ràpel. Fem un ràpel d'uns 20 metres fins al collet, on comença la via.
Material:  10 cintes, friends fins al Cam #1 (repetint del 0.4 al 0.75), tricams. Opcionalment 1 universal mitjà i una falca
Descens:  Un primer ràpel de 30 metres fins al coll, i un segon de 50 metres fins al terra.
Cordada:  Mateu Maglia, Jordi Ceballos
Primers metres
Primera tirada
R1

El primer mapa topogràfic de Montserrat va ser creat per Ramon de Semir l'any 1949, una feinada espectacular duta a terme al llarg de 14 anys (del 1935 al 1948), que li van suposar més de 300 desplaçaments a Montserrat i haver d'escalar un munt d'agulles carregat amb els estris de topografia. En aquest plànol, a escala 1:10.000, hi va ubicar més de 600 agulles, de les que curiosament el Gerro n'és la número 1.
La via de la Paret Est (actualment coneguda com a Estorach) va ser oberta al 1946 pels 3 germans Estorach i l'Emili Navarro. Ells pensaven que havien fet la primera ascensió a aquesta agulla i la van batejar com al Gerro, però sembla que ja havia estat conquerida al 1941 per Ernest Mallafré, F. Blasi i Lincoln.
La via devia fer un grapat d'anys que no s'escalava, hem trobat les fissures molt brutes de terra i moltes roques a punt de caure. Després de netejar-ho, han anat apareixent emplaçaments perfectes per friends i a més hem deixat 2 escàrpies a caldo en un tram de difícil protecció per a que es pugui fer la via en lliure sense necessitat de pitonar. Es tracta d'una via força dreta i mantinguda. El Carles n'ha fet la que probablement és la primera ascensió en lliure (6b), o també es pot fer en format clàssic (V/A1) amb el material indicat a baix.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Est
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Deixem el cotxe a l'aparcament públic del Bruc, que es troba a N 41º 34.917' E 1º 46.871' (enllaç a Google Maps). Prenem la pista entre camps d'oliveres i a la estona ignorem un trencall a la dreta (marques blaves) i seguim direcció nord fins que veiem la paret del Timbaler. Prenem un corriol i amb tendència a la esquerra arribem al Gerro.
Material:  14 cintes, friends fins al Cam #2 (repetint del 0.4 al 0.75), tricams i 4 pitons
Descens:  Un ràpel de 25 metres cap a l'est. També es pot baixar per l'Aresta Brucs amb un ràpel d'uns 40 metres
Cordada:  Carles Llovet i Jordi Ceballos
Primers metres de la via
Estorach al Gerro
Pitons utilitzats
Crònica de la primera ascensió

L'Esperó Nord al Pic de Ríbuls és probablement la gran clàssica d'Andorra, una via del tot recomanable que va ser oberta al 1961 per P. Maraval i G. Pistre. Posteriorment, al 1976, Joan Enric Farreny, Antoni Aragón i Manel Crespo van obrir la variant d'Entrada Directa, que afegeix més metres d'escalada i és un tram més exigent que l'original. La via es troba semiequipada, hi ha un bon grapat de friends abandonats que ens indiquen el camí a seguir, i a més es pot acabar de protegir perfectament amb flotants. Es un recorregut variat, amb un granit excel·lent, i enmig d'un magnífic ambient pirinenc.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Nord
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Deixem el cotxe al pàrking de Grau Roig (enllaç a Google Maps). Per les pistes d'esquí pugem fins a l'Estany Primer, des d'on ja veiem el Pic de Ríbuls a lo lluny. Ens ha anat molt bé aquest track (enllaç a wikiloc), la idea és seguir la lògica i evitar els trams de tartera en la mida de lo possible (de baixada es veu molt clar, de pujada ja no tant).
Material:  14 cintes, friends fins al Cam #3 (opcional repetir algun petit), tascons petits i 2 bagues llargues
Descens:  Un cop dalt l'agulla, tenim dues opcions:
  • Si volem fer cim, rapelem uns 20 metres fins a la bretxa i grimpem fins al cim. Un cop dalt, desgrimpem amb compte en direcció est fins al Pas de Ríbuls i baixem per la tartera.
  • Si descartem pujar al cim, aprofitem la mateixa instal·lació de ràpel de l'agulla, però enlloc de rapelar només fins a la bretxa, fem un ràpel d'uns 50 metres cap a la canal en direcció est. Acabem de baixar fàcilment per la canal, que va a parar a la tartera.
Cordada:  Miki Paez, Jordi Ceballos
Primera tirada de l'Entrada Directa
Tercera tirada
Quarta tirada
Bona ressenya de rocaineu
Antiga ressenya que indica les diferents variants
Descripció del recorregut original

La Xemeneia dels Pontarrons va ser oberta pel Miquel Blanco en solitari i ressegueix una sorprenent xemeneia en 3 tirades de corda. Es tracta d'una via ben recomanable, amb passos curiosos i roca excel·lent.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Est. Només a la primera tirada hi toca el sol, la resta de via queda a l'ombra de la xemeneia.
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Coll de Nargó anem direcció Andorra, passem per Organyà, travessem el Túnel de Tresponts, girem a la dreta cap a Montan de Tost i aparquem allà mateix al costat d'un túnel (enllaç a Google Maps). Travessem la carretera i prenem el camí romà dels Pontarrons que va vorejant el riu. De seguida arribem al sector d'esportiva de Tresponts, que hem de passar de llarg. Seguim uns minuts més, fins que a l'esquerra intuïm on pot estar la xemeneia i hi anem gairebé pel dret seguint rastres de pas.
Material:  8 cintes, 2 bagues, friends fins al Cam #0.5
Descens:  Per la pròpia via en 3 ràpels de 30 metres. Al darrer rapel cal desgrimpar uns 3 metres fàcils
Cordada:  Anna Farrando, Joan Brunet, Jordi Ceballos
Recorregut de la via
Primera tirada (Foto: Joan)
Segona tirada (Foto: Anna)

Els raiers transportaven fusta per encàrrec des dels boscos pirinencs fins a diferents ports fluvials de destí (Tremp, Balaguer, Tortosa, etc.) on es distribuïa la fusta. Per fer-ho, construïen embarcacions de troncs i els conduïen aigües avall pels rius, principalment a la conca del riu Segre i del Noguera Pallaresa. Aquest ofici va existir des del segle XIII fins als anys 1930, quan la construcció d'embassaments va impossibilitar el transport fluvial.
La via Raiers (també anomenada Esperó dels Raiers), és una de les grans clàssiques del Pirineu Català. Es tracta d'una via molt recomanable, de grau assequible i ubicada en un preciós entorn pirinenc. La via no es troba gaire equipada, però es pot protegir perfectament. A més, la roca és excel·lent en gairebé tot el recorregut.
Fer tota l'activitat en un mateix dia resulta una patejada important, i és que sortim de 1750m i arribem al Pic de Peguera (2980m). Val la pena dormir al refugi Colomina i aprofitar per escalar una altra via per la zona.
Valoració:  **** (Molt bona)
Orientació:  Oest
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Es pot fer l'aproximació des del Refugi Ernest Mallafré o pel Refugi Colomina, nosaltres hem fet aquesta segona opció. Aparquem al Pantà de Sallente (enllaç a Google Maps), on opcionalment podem agafar el telefèric de la Vall Fosca. Passem per l'esquerra de l'Estany de Colomina, Estany de Mar i Estany de Saburó. Arribem al Coll de Peguera i baixem per la tartera en direcció nord (les parets ens queden a la dreta). Remuntem la tartera en direcció a la via i anem pujant canal amunt. Quan s'acaba la canal més evident, fem una curta grimpada i aviat trobem un burí que indica l'inici de la via.
Material:  Friends fins al Cam #3 (no cal repetir mides), tascons, 10 cintes llargues
Descens:  Des del cim, baixem caminant per la via normal seguint fites fins al Coll de Peguera.
Cordada:  Joan Brunet, Jordi Ceballos
Recorregut aproximat de la via
A la xemeneia de V+
Ressenya de Kim Gil

La via Cagalàstics va ser oberta el 1/6/1991 per Joan Armengol en solitari, i és una vieta molt ben trobada just a la dreta de la Canal Sud-Oest. Es un recorregut obert amb molta vista ja que l'equipament no regala res, t'obligar a escalar de principi a final. Es de les vies que més he gaudit del Cavall Bernat. Per a més informació de les vies podem consultar la web de santllors.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Oest
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Matadepera anem fins al final del Carrer Cavall Bernat, on aparquem (enllaç a Google Maps). Des del pàrking ja veiem el Cavall Bernat, així que l'aproximació no té cap pèrdua.
Material:  12 cintes, friends fins al Cam #3, tricams, 1 merlet, 2 bagues, estreps
Descens:  Un ràpel de 30 metres per la via normal
Cordada:  Jaume Planell i Jordi Ceballos
Primera tirada (Foto: Jaume)
Segona tirada (Foto: Jaume)

La via López-Roca va ser oberta el 1/6/1981 per Manolo López i J. Roca, i es troba just a l'esquerra de la via normal. La primera tirada és una placa tota equipada, mentres que la segona és d'un caire molt diferent, cal superar un petit desplom i després hi ha un tram d'autoprotecció fins al cim. Per a més informació de les vies del Cavall Bernat, podem consultar la web de santllors.
Valoració:  **
Orientació:  Est
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Matadepera anem fins al final del Carrer Cavall Bernat, on aparquem (enllaç a Google Maps). Des del pàrking ja veiem el Cavall Bernat, així que l'aproximació no té cap pèrdua.
Material:  8 cintes, Totem groc i lila, 3 bagues, estreps
Descens:  Un ràpel de 30 metres per la via normal
Cordada:  Jaume Planell i Jordi Ceballos
Ressenya del Ferran Hernández
Primera tirada
Segona tirada (Foto: Jaume)
Segona tirada (Foto: Jaume)

La via Josep Barberà va ser oberta per Ricard Darder i Carles Giralt l'any 2004, en record a Josep Barberà i Suqué, gran difusor de l’excursionisme i escalada a Catalunya amb la publicació de llibres com "Montserrat Pam a Pam", "Sant Llorenç Pam a Pam" i "Història d'una Pedra". L'any 1978 va fundar el Grup Cavall Bernat.
La primera tirada es troba força equipada i no és gaire obligada. En canvi, la segona es troba menys equipada, però es pot protegir sense problema. Es una via força agradable, res a veure amb la seva veïna Negrona, molt més exigent i exposada. Per a més informació de les vies del Cavall Bernat, podem consultar la web de santllors.
Valoració:  *** (Bona)
Orientació:  Sud-est
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Des de Matadepera anem fins al final del Carrer Cavall Bernat, on aparquem (enllaç a Google Maps). Des del pàrking ja veiem el Cavall Bernat, així que l'aproximació no té cap pèrdua.
Material:  10 cintes, tascons i friends fins al Cam #2
Descens:  Un ràpel de 30 metres per la via normal
Cordada:  Ferran Hernández i Jordi Ceballos
Segona tirada
Segona tirada
La travessa de les 4 puntes és un magnífic recorregut al Midi d'Ossau que enllaça les puntes Jean Santé, Punta Aragón, Grand Pic i Petit Pic. La dificultat no és tant en l'escalada com a tal, sinó encertar tot el recorregut i saber quan encordar-te i quan no. En el nostre cas, només ens ha donat temps a fer 3 puntes, hem perdut molta estona rectificant l'itinerari, el recorregut està pràcticament desequipat i no sempre és evident saber per on anar.


Ressenya de Joaquim Gil
El recorregut consta de 3 parts:
1) Ascensió a la Punta Jean Santé

L'ascensió a la Punta Jean Santé l'hem fet pel Couloir Pombie-Peyreget, obert el 9/8/1942 per Charpentier, Jolly i Paul Grelier. El recorregut està pràcticament desequipat, només algun pitó molt puntual, i algunes instal·lacions de ràpel que podem aprofitar com a reunions. El tram de dalt és perdedor. Un cop a la bretxa, pugem desencordats a la Punta Jean Santé per la vira herbosa i tornem a baixar pel mateix lloc.
Couloir Pombie-Peyreget
Ascensió a la Punta Jean-Santé

2) De la Bretxa Jean Santé a la Punta Aragón

Des de la bretxa podem anar al con somital de la Punta Aragón per la via Barrio-Bellocq (és la opció més xula), o fer una llarga grimpada per la dreta (opció més ràpida, és el que hem fet nosaltres). Un cop a la base del con somital, és important anar fins a l'esquerra del tot, i llavors arribem a una plataforma des d'on tenim diferents opcions:
  • Rodejar per l'esquerra fins arribar a l'aresta nord per on puja la via normal (III)
  • Anar a l'esquerra a cercar la Xemeneia Marsoo que puja pel vessant oest i arriba al cim per un forat estret.
  • Anar a la dreta i pujar per alguna de les 2 fissures/xemeneies de la cara sud. Nosaltres hem agafat la de la dreta, i és una xemeneia estreta amb algun bloc encastat (V)
Ascensió a la Punta Aragón
Fissura de la dreta, en teoria de IV (Foto: Joaquim)
Cim de la Punta Aragón
3) De la Punta Aragón al Grand Pic

De la Punta Aragón al Grand Pic hem de fer una cresta amb alguns gendarmes pel mig. Enlloc de seguir el fil de l'aresta, gairebé des del cim fem 2 ràpels seguits, i després remuntem amb una fàcil grimpada fins a la Bretxa Aragón. Pugem al següent gendarme lleugerament per la dreta, i el baixem amb un petit ràpel. Continuem fins al següent gendarme, i el passem pel mig seguint un curiós passadís subterrani. El darrer gendarme també el passem per la dreta i arribem per fi a la Rein de Pombie, on enllacem amb la normal del Grand Pic.
De la Punta Aragón al Rein de Pombie
Segon ràpel
Pas subterrani
Cim del Grand Pic
Es un recorregut llarg que no s'ha d'infravalorar, està molt poc equipat i qualsevol encigalada ens pot fer perdre un temps preciós.
Valoració:  **** (Molt bona)
Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada
Aproximació:  Travessem la frontera per Col de Pourtalet, baixem aprox 1 km i deixem el cotxe al pàrking a la dreta de la carretera, a la coordenada N 42º 48.856' W 0º 25.088' (enllaç a Google Maps). Prenem el camí evident fins al Refuge Pombie, i anem cap a la gran tartera. La remuntem seguint unes fites que ens van apropant a la paret, fins que finalment anem tirant amunt gairebé a tocar de paret. Seguim amunt fins a una petita congesta, on girem a la dreta pel Couloir Pombie-Peyreget.
Material:  10 cintes, friends fins al Cam #3 (repetint algun petit/mitjà), tascons, bagues llargues
Descens:  Hem baixat per la normal del Grand Pic. Les 2 xemeneies de dalt les hem desgrimpat, i la de baix la hem rapelat
Cordada:  Joaquim Gil, Jordi Ceballos