Per cortesia de César A. Pérez de Tudela i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pengem en format PDF l'edició en castellà del llibre "Guia d'escalades a Montserrat", que va ser publicat l'any 1971.

Descarregar PDF

César A. Pérez de Tudela és probablement un dels alpinistes més coneguts a Espanya. Al 1970 es va fer molt popular gràcies al programa "Las diez de últimas" de TVE, un programa de preguntes i respostes on posaven a prova els coneixements dels convidats. César va demostrar ser un expert en temes de muntanya i va guanyar el concurs. Des d'aleshores, va ser col·laborador habitual a la ràdio i TV, escriptor de llibres de muntanyisme (en té més de 30 publicats) i va participar en multitut d'expedicions.

En una etapa de la seva vida va viure a Barcelona, on treballava com a Policia i, després de 3 anys de feina, al 1971 va publicar la Guia d'Escalades a Montserrat, que va suposar la primera guia d'escalada de Montserrat. D'aquesta guia se'n van fer dues edicions, una en català i l'altra en castellà. El llibre recull una selecció de les vies d'escalada que l'autor va considerar més interessants de tot Montserrat, acompanyada cadascuna d'una breu descripció. També hi ha croquis dibuixats amb el recorregut de les vies, així com diversos panoràmics ben interessants, dels que destaca especialment el desplegable de 3 pàgines de la muralla d'agulles.


Les vies incloses al llibre són les següents:

Zona Roca Via Enllaç

Aprofito per agraïr la col·laboració de César A. Pérez de Tudela, Núria Mañé, Josep Massana i Carles Llovet. I un agraïment especial pel Xavier Varela, que ha scannejat el llibre.

Si trobeu qualsevol errada, em podeu contactar a mail@rocacalenta.com

Enllaç al llistat complet de llibres

La Negrona va ser oberta el 6/1/1973 per Enric Renom i Francesc Sorolla (fill d'Andreu Sorolla), i és una variant de sortida de la Tutankamon que ja havia estat oberta al 1962. Ens ha semblat una via molt ben trobada i del tot lògica, ja que va a cercar el cridaner encastament del Cap de Faraó. La via té bon ambient i la roca és la típica de la regió (a controlar a les tirades de baix i excel·lent al final). A la tirada d'A2 hi ha algun pitó vell, i la darrera tirada està neta (molt recomanable portar un Camalot #5). La via ha estat alliberada amb un grau de 7a.

Per a més informació de les vies del Cap de Faraó podem consultar la web de santllors.

Orientació:  Sud

Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada, s'hi pot anar tot l'any.

Aproximació:  Anem fins a Matadepera i aparquem al final del carrer Rajant, a la coordenada N 41º 37.888' E 2º 0.767' (enllaç a Google Maps). L'aproximació és una mica camp a través, però en uns 10 min estem a peu de via.

Material:  16 cintes, tascons petits-mitjans, tricams, 6 pitons (V petites/mitjanes i universals), friends petits fins al Cam #0.75 i per l'encastament final és molt útil un Cam #5

Descens:  Remuntem fins al camí principal i anem a la dreta en direcció al Cavall Bernat. Baixem per una canal a mà dreta i tornem de nou a peu de via.

Cordada:  Armand Ballart, Edgar Tous i Jordi Ceballos

Primera tirada
Burí gegant
Segona tirada
Tercera tirada
Darrera tirada (Foto: Edgar)
Ressenya de l'Armand

L'Aresta Brucs a la Proa va ser oberta l'any 1985 per Armand Ballart, Jordi Verdaguer i Maribel Lizarán, seguint un recorregut agosarat on l'únic equipament que van deixar són 2 pitons i els burins de les reunions. Al 1990 uns altres escaladors van obrir l'Esperó del Vent (obrir enllaç), que la trepitja en 2 trams, afegint xapes on no n'hi havia cap. En el seu moment hi va haver certa polèmica, però el tema va quedar així.

Encara que vagis conscienciat, es fa complicat no caure en la temptació d'anar per on et marquen les xapes. Està clar que sempre hi ha l'opció de passar per allà sense xapar res, però la carn és dèbil i la realitat és que costa molt jugar-te un pinyo innecessàriament, amb el que a efectes pràctics es podria dir que l'Aresta Brucs original va quedar esborrada del mapa.

Tal com es va obrir, la primera tirada tenia molt de mèrit, ja que la placa inicial és ben dreta i després et trobes un diedre desplomat que no té res de fàcil. A part d'això, al intentar resseguir el recorregut original també queden alguns flanquejos ben interessants. Per cert, la primera reunió de l'Aresta Brucs es troba en perfecte estat, així que si es algú es planteja intentar repetir íntegrament l'Aresta Brucs, es pot fer sense problema.

Orientació:  Sud

Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada

Aproximació:  Deixem el cotxe a l'aparcament públic del Bruc, que es troba a N 41º 34.917' E 1º 46.871' (enllaç a Google Maps). Prenem la pista fins al Castell i pugem pel Clot del Tambor fins a La Proa. Per accedir a peu de via pugem per la canal Nubiola, que es troba just a l'esquerra de la Tonsura, i està equipada amb graons i algunes cordes fixes.

Material:  Friends fins al Cam #1, tascons, 4 pitons (3 universals, 1 V mitjana), 14 cintes

Descens:  Dos ràpels de 40 m per l'Esperó del Vent i desfem el camí d'aproximació

Cordada:  Edgar Tous i Jordi Ceballos

Primera tirada
Pitó original de la via 
Primera tirada (Foto: Edgar)
Segona tirada (Foto: Edgar)
Aresta Brucs i Esperó del vent (Font: escalesrodones)
Ressenya de l'Armand

Estereo 60 va ser oberta per Armand Ballart i Fredi Parera al 1992. De fet, l'Armand ja tenia oberta la primera tirada abans, i posteriorment va convidar al Fredi que va obrir la segona tirada. El nom de la via és en record a l'aparició del so estèreo als anys 60, on el so és gravat i reproduït en 2 canals, a diferència del so mono on hi ha 1 únic canal.

Tal com explica l'Armand al seu blog Teràpia Vertical, aquesta via és un autèntic trofeu de col·leccionista ja que transcorre per terreny molt discret, així que anàvem molt fets a la idea del que trobaríem. Certament, la primera tirada és ben exigent per l'estat precari de la roca i l'escalada és del tot obligada. En contrast, la segona tirada és un caramelet, ja que transcorre per un magnífic diedre de roca excel·lent, on gaudirem de principi a final.

Orientació:  Sud

Regulacions:  L'escalada a Montserrat està regulada, consultar la web del Patronat

Aproximació:  Deixem el cotxe a l'àrea de Picnic de l'Ermita de la Salut (enllaç a Google Maps). Pugem fins a les Coves del Salnitre i resseguim el camí en direcció est. Després de travessar tot el Serrat de les Garrigoses, passem el Torrent Fondo i allà comença el Serrat dels Monjos. Quan estem a l'alçada dels característics sostres de la Privilegi, només hem de continuar uns pocs metres més pel camí i arribem a peu de via.

Material:  Friends fins al Cam #4 (repetits del 0.5 al 2), 16 cintes, tricams, 4 bagues. Un universal mitjà opcional

Descens:  Baixem una mica i allà mateix tenim el ràpel habitual per baixar d'aquest vessant dels Serrat dels Monjos, des d'on fem un únic ràpel de 45 m fins al camí.

Cordada:  Edgar Tous i Jordi Ceballos

Primera tirada
Segona tirada
Segona tirada
Armand al 1992 obrint la primera tirada

La Festa del Paca va ser oberta l'any 2001 per Jaume Clotet (Paca) en solitari, i ressegueix una línia del tot evident per l'arrogant paret est de la Roca Roja. Es tracta d'una via ben guapa en el seu estil i poc domesticada, on hi ha una combinació molt ben trobada de trams xulos en lliure i trams d'artifo a equipar. L'itinerari ens ha recordat molt a quan vam fer l'Amics del Sol (obrir enllaç) que es troba just a l'esquerra i és de característiques similars.

Orientació:  Est

Regulacions:  L'escalada a Montserrat està regulada, consultar la web del Patronat

Aproximació:  Deixem el cotxe a l'aparcament públic del Bruc (enllaç a Google Maps). Prenem la pista fins al Castell i pugem pel Clot del Tambor fins a La Proa (Cova del Cabrit). Allà prenem el trencall a la dreta, passem pel costat de l'Agulla del Senglar i arribem a la Roca Roja.

Material:  25-30 cintes, friends fins al Cam #4, tascons, tricams, 3 xapes recuperables, 1 pecker, algo de fusta, 1 V mitjana, 4 universals curts i algun plom (per si de cas).

Descens: 

  • Opció 1: Baixar per la pròpia via preveient deixar cordinos a les reunions.
  • Opció 2: Un ràpel d'uns 20 m per la via normal (un únic espit amb argolla). Després baixem per la canal enganxada a l'Agulla del Senglar, i amb un ràpel d'un arbre arribem a l'alçada del bosquet penjat de l'Agulla del Senglar. Podem seguir les cordes fixes cap a la Proa i baixar per la canal Nubiola, o fer un ràpel volat de 50 m des de la segona reunió de la SAME fins al terra. Compte que si és de nit i no coneixem bé la zona, aquesta baixada no és del tot evident.

Cordada:  Edgar Tous i Jordi Ceballos

Primera tirada
Segona tirada (Foto: Edgar)
Segona tirada
Segona tirada
Tercera tirada
Quarta tirada (Foto: Edgar)
Quarta tirada
Ressenya de l'Armand

Per cortesia de la família de Jaume Ramon i Morros, de Rafael Dalmau Editor, i de l'Arxiu Bibliogràfic Excursionista (ABE) de la UEC de Barcelona, pengem en format PDF el llibre "Tres escoles d'escalada: Sant Llorenç del Munt, El Sot del Bac, Els Mollons", que va ser publicat al 1971.

Descarregar PDF

En Jaume Ramon era joier artesà de professió i va entrar a l'Agrupació Excursionista Pedraforca al 1940, on aviat va tenir el càrrec de secretari. Precisament en aquesta entitat és on va conèixer a la Montserrat Vidal, molt aficionada a l'excursionisme, i amb qui es va casar al 1951.

Al 1957 va entrar a la UEC, on Jaume Ramon va ser un dels principals promotors de la creació de la SAME (Secció d’Alta Muntanya i Escalada) al 1962. Després de passar per diferents càrrecs, va acabar sent President de la UEC (1972-78) i va exercir com a redactor en cap de la revista Vèrtex de la FEEC fins al 1995.

Al 1971 va publicar el llibre "Tres escoles d'escalada", on recull les principals vies d'escalada de les següents escoles:

  • Sant Llorenç del Munt: Muntanya propera a Terrassa que després de Montserrat, va ser una de les grans escoles d'escalada a les rodalies de Barcelona. La roca és conglomerat, tot i que el ciment no és de tant bona qualitat com a Montserrat. Abans del llibre del Joan Ramon, només hi havia el "Llibre de Sant Llorenç del Munt" de Francesc Vila i Plana (1965), però en aquest cas era un llibre de caràcter general sobre el Parc (excursions, fonts, coves, etc.) amb un únic apartat dedicat a l'escalada.
  • Sot del Bac: Zona d'escalada en roca calcària situada al costat del poble de Figaró, que fins aleshores no havia aparegut a cap llibre. En aquesta escola s'hi feien sovint els cursos d'escalada del CADE, i era de fàcil accés ja que es podia arribar en tren fins al mateix Figaró.
  • Els Mollons: Zona d'escalada en roca calcària situada a la Pobla de Claramunt, que fins aleshores tampoc havia aparegut ressenyada a cap llibre d'escalada, i era un destí habitual pels escaladors principiants dels voltants d'Igualada. Sembla que el primer en escalar als Mollons va ser l'Ignasi Capeta al 1945.

Jaume Ramon al Tap de Xampany (1956)
Jaume Ramon i Montserrat Vidal al Puigpedrós (1957)
Marxa dels cadells (anys setanta)
Jaume Ramon i Montserrat Vidal a la Marxa de Veterans (anys 80)

Les vies incloses al llibre són les següents:

Zona Roca Via Enllaç

Aprofito per agraïr la col·laboració de Jaume de Ramon Vidal, Rafael Català i Pau Farré. I un agraïment molt especial pel Joan Prunera, que ha digitalitzat el llibre. Si trobeu qualsevol errada, em podeu contactar a mail@rocacalenta.com

Enllaç al llistat complet de llibres

Per cortesia de la família de Josep Maria Rodés, de Ferran Labraña i de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pengem en format PDF el llibre "Roques, parets i agulles de Montserrat 5/Regió dels Ecos", que va ser publicat al 1982.

Descarregar PDF

En Josep Maria i Ferran van iniciar el 24/09/1970 l'ambiciós projecte de publicar els llibres "Roques, parets i agulles de Montserrat", i això els va suposar 11 anys d'intens treball. El primer volum relatiu a la regió d'Agulles el van publicar al 1972, i el darrer no va aparèixer fins al 1982. Aquest darrer volum el van dedicar a Ecos, la regió on històricament l'escalada havia estat menys desenvolupada, degut en bona mesura al seu difícil accés.

Com a curiositat, el nom de la regió dels Ecos prové de l'eco que fan les seves parets. De fet, és conegut que a principis del segle XX era força comú que els guies que acompanyaven als turistes al cim de Sant Jeroni, duien una carabina i la disparaven per escoltar l'eco que es produïa al rebotar el so contra les parets del davant.

Una vegada ja publicats els 5 llibres de "Roques, parets i agulles", en Josep Maria Rodés es va animar a crear la seva pròpia editorial. Al 1985 va fundar sRoc (en al·lusió a Sant Roc) on va publicar diversos llibres com "El primer de la cordada" (Roger Frison-Roche), "Escaladas en el Parque Nacional de Ordesa" (Santi Llop) i "Escalades al Montsec - Montrebei " (Antonio G. Picazo). En Josep Maria va morir per malaltia al 1988, i des del 2004 al Centre Excursionista de Gràcia hi ha un cicle de muntanya que porta el seu nom.

Ferran Labraña i Josep Maria Rodés
Maria Rosa Cama i Josep M. Rodés a Sant Pau Vell (1967)

Les vies incloses al llibre són les següents:

Zona Roca Via Enllaç

Aprofito per agraïr la col·laboració de Maria Rosa Cama, Ferran Labraña, Núria Mañé, Martí Puig, Pau Tomé i Jordi López Camps. Un agraïment molt especial pel Joan Prunera, que s'ha encarregat de la digitalització del llibre. Si trobeu qualsevol errada, em podeu contactar a mail@rocacalenta.com

Enllaç al llistat complet de llibres