L'Anglada-Vergès a la Monja va ser oberta el 4/10/1964 per Josep M. Anglada i Eli Vergès. Tota la dificultat de la via es concentra a l'exposada primera tirada, que comença enfilant-se un bon grapat de metres per un arbre allargassat, el problema és que actualment aquest arbre està ben sec i belluga com una mala cosa! Per ara l'arbre va aguantant, però algun dia dirà prou...

Quan arribem a la primera expansió (abans hem pogut posar algun friend), comença un llarguíssim flanqueig a esquerres. Aquest flanqueig és especialment maco i costa de protegir, però mirant-ho bé es pot posar 1 micro i 2 mini-merlets. La resta de via no presenta dificultats, sobretot tenint en compte que les expansions del darrer tram estan restaurades amb bolts.

Orientació:  Est

Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada

Aproximació:  Des de Can Maçana anem al Refugi Vicenç Barbé i prenem el camí en direcció est cap a Frares. Poc abans d'arribar al Pas del Príncep, prenem un corriol en direcció nord cap al Lloro (marques blaves). Passem pel costat del Dit i aviat arribem al vessant est de la Monja. La via comença enlairant-se per un arbre sec molt llarg que està a tocar de la paret.

Material:  Friends fins al Cam #2, tricams, 2 bagues, 12 cintes, 2 cordinos per mini-merlets, 1 xapa recuperable

Descens:  Un ràpel de 30 m cap al vessant nord

Cordada:  Carles Llovet, Joan Brunet, Jordi Ceballos

Ressenya
Primera tirada
Doble burinada
Primera tirada (Foto: Carles)
Segona tirada
Darrera tirada
Josep M. Anglada i Eli Vergés (any 2006)

La Normal al Talp va ser oberta l'any 1949 pels sabadellencs Andreu Sorolla (membre del CES) i diversos membres del TIM. La via comença amb una primera tirada pel vessant oest del Talp, que supera una canal selvàtica i ens permet accedir al collet entre el Talp i la Monja. La segona tirada puja pel vessant nord, amb un tram vertical de cinquè grau que resulta exposat donat que no hi ha cap equipament i els primers metres són de difícil protecció. Es una via força salvatge, per a col·leccionistes. Al ràpel del cim alguna ànima caritativa ha equipat un magnífic ràpel de 2 bolts amb anella, gràcies!

Orientació:  Comença oest i acaba nord

Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada

Aproximació:  Des de Can Maçana anem al Refugi Vicenç Barbé i prenem el camí en direcció est cap a Frares. Poc abans d'arribar al Pas del Príncep, prenem un corriol en direcció nord cap al Lloro (marques blaves). Passem pel costat del Dit i una mica més endavant arribem al vessant est del Talp, que fa una mena de contrafort al sud de la Monja. Resseguim el Talp per baix fins situar-nos al seu vessant oest, que és on comença la via normal. En aquest mateix punt també comença la Goma2 a la Monja.

Material:  4 cintes, 2 bagues, tricams i Camalot #1

Descens:  Segurament es pot baixar amb un únic ràpel, però nosaltres hem fet un primer ràpel de 15 m fins al coll, i un segon ràpel en direcció est des d'un arbre fins al terra. El ràpel ens deixa als peus de la paret est de la Monja.

Cordada:  Carles Llovet, Joan Brunet i Jordi Ceballos

Ressenya
Primera tirada (Foto: Carles)
Segona tirada
Visió des del cim (Foto: Carles)

La via Ecològica va ser oberta el 23/02/1980 per Santi Llop, Josep Lluis Moreno i Pep Masip ("Nifo"). La via consta de 2 tirades i supera un espectacular sostre ratllat per una fissura. Lo més destacable és que en tota la via no hi ha cap expansió (sense comptar les reunions) ni cap pitó, amb el que la protecció és exclusivament a base de flotants. Bé, algú ha posat un parell de ploms a la segona tirada, però amb el material indicat no fan cap falta. Val la pena reservar almenys un parell de friends mitjans per protegir el diedre final. Per cert, la via sencera ha estat alliberada amb un grau de 7b.

Orientació:  Sud

Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada

Aproximació:  Deixem el cotxe a l'aparcament públic del Bruc, que es troba a N 41º 34.917' E 1º 46.871' (enllaç a Google Maps). Prenem la pista en direcció nord, i més endavant seguim el corriol cap al Vermell del Xincarró. La via es troba a la dreta del sector d'esportiva del Xincarró.

Material:  18 cintes, tascons, tricams i joc doblat de friends fins al Cam #5

Descens:  Un ràpel de 50 m fins al terra

Cordada:  Carles Llovet i Jordi Ceballos

Ressenya
Primera tirada
Primera tirada
Segona tirada (Foto: Carles)
Segona tirada (Foto: Carles)
Segona tirada
Ràpel (Foto: Carles)
Ressenya i foto de l'obertura (Font: escaladatradicional.com) 

La Navarro-Estorach al Tub va ser oberta el 21/8/1946 per Emili Navarro i els germans Maria, Josep i Francesc Estorach. Aquesta va ser la primera escalada real al Tub, ja que anteriorment només s'hi havia accedit amb un tronc des de la Patata. En aquell temps, el Tub era una agulla molt cobejada, i actualment la majoria d'escaladors no la coneixen de res, és curiós com canvien les coses amb el pas dels anys...

Recordem la interessant història de les primeres escalades al Tub:

  • 25/06/1946: Botey, Trullols, Garriga i Grifoll, després de fer la primera absoluta a la Patata, accedeixen al Tub amb un tronc des del cim de la Patata. Aquesta acció va indignar als germans Estorach i a la cordada de Jaume Caselles, que ja portaven diversos intents infructuosos d'escalar el Tub.
  • 21/08/1946: Emili Navarro i els germans Estorach aconsegueixen escalar el Tub per primer cop, fent un llarg flanqueig en espiral i amb una darrera tirada on van haver de superar una perillosa llastra ubicada just a sobre de la reunió.
  • 1949: Josep Maria Torras i Joan Nubiola obren una variant directa, evitant de manera impecable tot el flanqueig de la Navarro-Estorach.
  • (Sense dades): Jaume Barrière, Ignasi Capeta, Toni Noves i Julià Carbó escalen l'espectacular xemeneia que separa el Tub i la Patata.
  • 1957: La cordada manresana formada per Ramon Majó, Josep Mª Montfort, Ricard Cots i Joan Frontera escalen per primera vegada el pas de gegant per anar del cim del Tub a la Patata.

La Navarro-Estorach comença al vessant oest, ens hem d'enfilar per un arbre, superar una canal terrosa i fem reunió al coll aprofitant un arbre. La segona tirada fa un llarg i estètic flanqueig cap a la dreta fins situar-se pràcticament a la banda oposada de l'agulla.

Originalment van fer reunió a sota de la gran llastra i la van superar per la dreta, però això és un suicidi. Nosaltres hem fet reunió abans d'arribar a la llastra i l'hem superat per l'esquerra, ja que en cas de caure almenys no ens la tiraríem a sobre. Tot i anar amb compte, només tocar la llastra, ha caigut avall ben bé 1 metre quadrat de llastra, així que poca broma!. Aquesta darrera tirada és delicada, ja que són uns 15-20 m de pitonar en roca crocanti.

Al cim del Tub no hi ha cap reunió, podem muntar una amb un parell de pitons i empalmant una petita savina. Des d'allà hem fet l'espectacular pas de gegant fins a la Patata, on sí que hi ha un bon ràpel per baixar.

Orientació:  L'inici és oest

Regulacions:  La via no està afectada per regulacions d'escalada

Aproximació:  Des de Can Maçana anem al Refugi Vicenç Barbé i prenem el camí en direcció est cap a Frares. Poc abans d'arribar al Pas del Príncep, prenem un corriol en direcció nord cap al Lloro (marques blaves). Passem pel costat del Dit, i una mica més endavant arribem al Tub i la Patata. La via comença enfilant-se per un arbre que hi ha al vessant oest del Tub.

Material:  15 pitons variats, 3 bagues, tricams i friends fins al Cam #0.5

Descens:  Al Tub no hi ha ràpel per baixar. Cal passar a la Patata, i d'allà es baixa amb un ràpel de 30 m

Cordada:  David Hita, Carles Llovet i Jordi Ceballos

Ressenya
Primera tirada
Segona tirada (Foto: David Hita)
Segona tirada
Segona tirada
Tercera tirada (Foto: Carles)
Tercera tirada
Pas de gegant
Obertura any 1946 (Foto extreta del blog agulletescroniques)